El mes tràgic

Carles Belsolla

9 septiembre, 2018

Fa tot just un any, el 4 de setembre del 2017, l’aleshores vicepresident de la Generalitat i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, exhibia a la flamant seu de l’Agència Tributària de Catalunya les xifres –tremendament optimistes– dels impostos que estaria en condicions de recaptar l’Administració catalana, amb la vista posada en el referèndum de l’1-O i una eventual declaració d’independència. El referèndum es va celebrar, malgrat l’oposició del Govern central i una exhibició de violència policial que va fer la volta al món. Però en comptes de la independència, el que va arribar va ser el 155 i l’empresonament dels membres del Govern que no van optar pel camí de l’exili. Incloent-hi Junqueras, que és en presó provisional des del 2 de novembre. Però què va passar en aquell mes tràgic, des de la gran victòria per a l’independentisme que va significar aconseguir celebrar el referèndum fins a la resolució de l’Audiència Nacional que empresonava Junqueras i vuit consellers?

«Catalunya s’ha guanyat el dret de ser una nova república si així ho decideix el Parlament», va proclamar Junqueras la nit de l’1-O. Alhora, es va reunir amb representants de sindicats i entitats socials per preparar la resposta a la violència policial de la jornada. Una resposta que arribaria dos dies després, en forma d'»aturada de país» consensuada amb els sindicats majoritaris. Una mobilització de fort consens entre sobiranistes, que començaria a esquerdar-se poc després.

La llei del referèndum –aprovada al Parlament el 6 de setembre, en una polèmica sessió, i suspesa al moment pel Tribunal Constitucional– contemplava que, en cas de victòria del ‘sí’ l’1-O, la cambra proclamaria la independència de Catalunya en els dos dies posteriors a la publicació dels resultats oficials. Els resultats es van fer públics el 6 d’octubre, però el ple corresponent no va arribar fins al dia 10. I va arribar en forma simbòlica, amb una declaració d’independència nonada que va suposar un primer seriós desencontre dins de l’independentisme.

Estira i arronsa amb la declaració d’independència

Cronologia d’un despropòsit
Cronologia
d’un despropòsit

«El resultat del referèndum és vinculant i prendrà forma demà», havia assenyalat ERC el dia 9, en el que representava una certa pressió als seus socis del PDeCAT i al president Puigdemont perquè proclamés immediatament la independència. I així ho va fer aquest l’endemà. Però deixant-ne els efectes «suspesos», a l’espera d’una hipotètica mediació i per la «petició de diferents veus de la comunitat internacional», segons va revelar el llavors president de l’ANC, Jordi Sànchez. Les bases independentistes, els catalans i catalanes concentrats a l’exterior del Parlament van rebre amb visible decepció el pas enrere de Puigdemont. La CUP hi va expressar també el seu rebuig. «Potser hem perdut una ocasió», va manifestar la seva aleshores diputada Anna Gabriel. ERC va mantenir un perfil baix davant l’opció presa per Puigdemont. Cosa que no faria, en canvi, en dies successius.

Malgrat el seu caràcter simbòlic, la resposta del Govern del PP a la declaració d’independència «suspesa» del 10-O va ser contundent. Només un dia després, el llavors president Mariano Rajoy tancava la porta a qualsevol mediació i iniciava els tràmits per a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució (la intervenció de l’autonomia catalana i l’ocupació de les seves institucions). Ho va fer en forma de requeriment escrit a Puigdemont. Mentrestant, s’accentuaven les pressions des de part de l’independentisme per a una proclamació formal de la república catalana. ERC i Junqueras seguien en aquell moment –si més no, formalment– alineats amb Puigdemont. El dissabte 14, Junqueras reclamava «unitat» a l’independentisme, es desmarcava dels que exigien una proclamació d’independència immediata i demanava «confiar en nosaltres mateixos» i en el president. «És important evidenciar davant els ulls del món qui vol dialogar i qui s’hi nega; qui demana mediació i qui la rebutja», afirmava. Només dos dies després, el dilluns 16, van arribar els primers empresonaments.

Els ‘Jordis’, a la presó

Aquell dia, la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela va dictar presó incondicional per als líders de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart (coneguts com els ‘Jordis’ a partir de llavors), pel seu paper en la manifestació del 20 de setembre davant la seu de la Conselleria d’Economia –a càrrec de Junqueras–. Una decisió que anticipava el que passaria a la mateixa Audiència Nacional dues setmanes després, ja amb Junqueras i la resta de consellers com a protagonistes. «Demanem parlar, seure i dialogar i el PP, via Fiscalia, respon amb presó incondicional», lamentava Junqueras aquell dia. Només unes hores abans, el líder d’ERC havia insistit en la seva crida a la «unitat» de l’independentisme, sense posar terminis a Puigdemont per proclamar la república. Però amb certes pressions entre línies, insistint en la necessitat de «complir el mandat» de l’1-O.

Dos dies després, i per la persona interposada del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, el Govern del PP faria arribar una oferta a Puigdemont: si convocava eleccions de manera immediata, aparcaria l’aplicació de l’art. 155. Entre els dubtes de Puigdemont, ERC es va alinear llavors decididament amb la CUP. «Convocar eleccions? El que hem de fer és el que els ciutadans ens van manar l’1-O», assenyalava Junqueras. Alhora, vaticinava per primer cop que podria acabar a la presó juntament amb la resta del Govern. «A vostè li sorprendria?», preguntava retòricament a l’entrevistador de TV3 que li havia demanat per aquesta possibilitat.

Conat de ruptura

Amb tot l’independentisme pendent de Puigdemont, el 26 d’octubre va arribar el gran enfrontament entre ERC i el president. Al matí, Puigdemont va comunicar als seus socis que havia decidit escoltar el cant de sirena del Govern de Rajoy –una altra vegada per persona interposada, aquest cop, el lehendakari Iñigo Urkullu–, renunciar a la declaració d’independència i convocar eleccions. La resposta de Junqueras i ERC va ser contundent: abandonarien el Govern i anunciarien solemnement el seu pas a l’oposició per defensar la via unilateral. Alhora, el diputat d’ERC al Congrés Gabriel Rufián verbalitzava agressivament el desacord amb Puigdemont en un tuit en què l’acusava implícitament de traïció i parlava de «155 monedes de plata». També la CUP s’hi oposava frontalment i, fins i tot, diputats del PDeCAT anunciaven que trencaven el carnet del partit.

La ruptura total, però, no es va arribar a produir, per un nou i vertiginós gir dels esdeveniments. Puigdemont havia d’anunciar la dissolució del Parlament en una compareixença al migdia, cancel·lada sobtadament poc després. El president compareixeria finalment a les cinc de la tarda per anunciar que no hi hauria eleccions, perquè no havia trobat «garanties» que això suposés aturar un 155 ja plenament en marxa. En el seu lloc, seguiria endavant amb el pla original de la declaració d’independència.

La tan esperada declaració d’independència es va produir finalment el divendres 27 d’octubre, mentre el Senat donava llum verda a l’Executiu del Partit Popular per intervenir la Generalitat. Una declaració que seria, de nou, plenament simbòlica a efectes legals: no es va publicar en cap diari oficial, no va venir acompanyada de cap llei i el Govern no va aprovar cap decisió executiva al respecte. Per contra –i mentre les bases independentistes reclamaven a Puigdemont que sortís al balcó del Palau de la Generalitat–, el president i el seu equip van marxar a casa de forma discreta, mentre el Govern del PP els destituïa en aplicació del 155 i convocava eleccions per al 20-D.

«En els propers dies haurem de prendre decisions, i no sempre seran fàcils d’entendre», afirmava crípticament Junqueras el diumenge dia 29. L’endemà, Puigdemont apareixia a Brussel·les amb quatre membres del seu executiu –dos del PDeCAT i dos d’ERC–, mentre la resta, amb Junqueras al capdavant, afrontava la seva compareixença del 2 de novembre a l’Audiència Nacional davant la jutge Lamela, que dictaria el seu immediat ingrés a presó incondicional. Una presó que Junqueras no ha abandonat des d’aleshores, fa més de deu mesos