Opinión
La Diada post 1-O: Temps de resistència
9 de septiembre de 2018
Parlar de Diada històrica és reiteratiu, massa Diades i dies històrics en els últims anys. És la Diada de les absències, absències històriques, sens dubte. Nou persones tancades a la presó i sis exiliades que no podran assistir-hi, ni organitzar-la. Els motius? Haver participat en mobilitzacions pacífiques, haver intentat desenvolupar un programa electoral, dur a terme la seva activitat parlamentària. Es procura vestir d’arguments jurídics el que en realitat és pura política. I Dret Penal d’autor: no et processo pel que has fet, sinó per qui ets i pel que penses. No t’allibero perquè en el fuero psicológico interno segueixes pensant el mateix, perquè és la ideologia el que no m’agrada.
I si els elements del delicte no s’han produït, en busco un altre que encaixi més o menys, o m’invento els fets, m’invento els noms dels pobles si cal. Si pel camí s’esmicolen els principis bàsics del Dret penal i el sistema de garanties, és un mal menor a assumir, un dany col·lateral per fer front a qui prèviament he construït mediàticament com l’indesitjable, el violent, el separatista. Contra qui tot s’hi val, perquè posa en perill el meu sistema de valors i de creences, tant és si aquests no són compartits, tant és si aquests potser no són ni democràtics. Dret penal de l’enemic que malauradament no va començar amb l’empresonament dels 'Jordis' el 16 d’octubre, ni amb els empresonaments posteriors.
La construcció de l’enemic i la seva deshumanització és un mecanisme recurrent dels poders públics com a pas previ necessari per a la seva persecució i criminalització. És necessari perquè primer cal que la societat percebi que aquella persona que és criminalitzada i perseguida no és com jo, com nosaltres. És algú aliè, que alguna cosa haurà fet, que d’alguna manera mereix el que li està passant. Això és la propaganda. Mecanisme que es repeteix una vegada i una altra: “manters que formen part d’una màfia organitzada”, “deu persones per saltar la tanca de Ceuta detingudes com a membres d’organització criminal”, “grup terrorista anarquista”, “activistes violents que s’infiltren a les manifestacions”, “colpistes separatistes”.
Cadascú hauria de fer l’exercici de pensar quantes vegades ha sentit aquests termes, i quantes vegades se’ls ha cregut. Però tanmateix, si per criminalitzar i perseguir primer cal que la societat ho percebi com a just i necessari, vol dir que tenim molt a dir-hi, una capacitat d’incidència majúscula en allò que passa dins i fora de les institucions, fins i tot a l’esfera judicial. Valgui d’exemple el feminisme, que està aconseguint entrar amb força en més i més espais (i els que queden!), les mobilitzacions per prohibir les bales de goma a Catalunya, o una ciutadania desperta que crida que “volem acollir”, que de moment ha evitat –no sabem per quant temps– que els discursos xenòfobs i racistes que recorren Europa calin aquí de forma majoritària. La Diada post 1-O: Temps de resistència
I heus aquí que arriba l’1 d’octubre. Aquesta també és la Diada Post-1O. Violència policial generalitzada per part d’un Estat fora de sí. 1.066 persones ateses per l’Institut Català de la Salut, entre elles Roger Español, que perd la visió de l’ull per l’ús de les bales de goma. Altre cop les maleïdes bales de goma. El dolor, la ràbia i la impotència davant unes situacions dantesques: cops i trets per defensar una escola, un veí o veïna, una urna. Però al mateix temps, un veïnat que es manté en peu, en peu de pau, que ajuda la persona que té al costat o protegeix qui té al darrere, que en realitat ni tan sols sap qui és. La solidaritat, el suport mutu, plorar i riure plegats, aquest és l’únic antídot contra la por que provoca la repressió. Perquè la repressió ens vol soles, aïllades i callades. Vivim temps de resistència, de “Demà pots ser tu” i de “No callarem”. La situació no és fàcil, a cap nivell. D’una banda, tenim un gran nombre de persones processades en costosos processos judicials per l’1 o el 3 d’octubre, o el 8 de novembre.
La repressió també ens vol arruïnades. De l’altra, hem hagut d’impulsar procediments per aconseguir que la violència de l’1 d’octubre no resti impune, per generar un procés real de veritat, justícia i reparació. Ho han hagut de fer les persones afectades i les entitats, la Fiscalia ni hi és ni se l’espera. El treball col·lectiu va permetre reunir molt material probatori, que està essent utilitzat en els procediments penals per la violència policial de l’1 d’octubre. No obstant, tenim un obstacle difícil de salvar: part de les denúncies de l’1 d’octubre s’estan arxivant per la dificultat d’identificar l’agent concret autor dels cops. Si els agents anessin identificats amb el seu número d’identificació policial per davant i per darrere, la situació seria totalment diferent. Una policia democràtica ha de rendir comptes pels seus actes, en especial per actes com aquests.
Valgui a dir, que aquesta deficient manca d’identificació la tenen en comú tant Policia Nacional com Mossos d’Esquadra, pel que treballarem per generar canvis en aquest sentit. L’altre gran repte és aconseguir la prohibició de les bales de goma, perquè el que li ha passat al Roger no pot repetir-se, ni aquí ni enlloc, contra ningú. El motor, com sempre, és la gent, les persones afectades, les entitats de drets humans i moviments socials, i finalment les institucions. En moments com aquests ens cal recordar que els drets i les llibertats no s’han regalat mai, han estat fruit de lluites socials continuades, on la paciència, la perseverança, la generositat, la gestió comunitària dels conflictes i les emocions, la intel·ligència col·lectiva i l’estratègia són clau. No hi ha solucions màgiques ni dreceres. El treball en xarxa, des de la perspectiva internacional dels drets humans i el rigor són la base de la feina ben feta.