Deixar treballar la paraula de l’altre

Josep Ramoneda Periodista, filòsof i escriptor

10 septiembre, 2018

En el fons, la qüestió de la democràcia és: com construir un enginy que ens defensi dels abusos de poder? El principi de Stuart Mill el podem enunciar així: “La sola finalitat per la qual els homes estan justificats a limitar ja sigui individualment o col·lectiva, la llibertat d’acció d’un d’ells, és la pròpia protecció”. El dany als altres és el límit de la llibertat. Però cadascú es amo i senyor de sí mateix. Ningú pot “ser obligat a fer o estar-se de fer quelcom, perquè sigui millor per ell”. Cadascú és el millor guardià de la seva salut. Ningú ens pot imposar cap tipus de cura o redempció. És la ‘mínima moralia’ del liberalisme clàssic.

Stuart Mill explora les relacions llibertat/autoritat; govern/súbdits; representants/ciutadans, des del prisma del seu principi. I ens adverteix contra la tirania del magistrat, de l’opinió i del sentiment, dels que volen impedir qualsevol dissidència o negar autonomia a l’individu. Contra la tirania de la majoria, la interferència legítima de l’opinió col·lectiva té un límit en la independència individual. Claude Lefort ens dirà la democràcia és un procediment, la prioritat és la llibertat. I per això cal combatre la tendència a creure que els sentiments són millors que les raons.

“Sempre que hi ha una classe dominant una part considerable de la moralitat del país emana dels seus interessos de classe o dels seus sentiments de superioritat”. I així ha estat a tots els models de dominació que ha conegut la història: plantadors/esclaus; prínceps/súbdits; nobles/plebeus; homes/dones. Lefort ens recorda que la llibertat de paraula és un afer públic, no individual o privat. L’ús públic de la raó està vinculat a la llibertat i al compromís amb l’imperatiu categòric. Qui pren la paraula en públic ho ha de fer des d’aquest doble compromís. I així hauria de ser la paraula en l’escena pública. No hi hauria de cabre l’ús privat, que fa algú en raó d’una funció determinada, d’un càrrec o d’uns interessos propis. És el discurs dels que no diuen el que pensen si no el que els han dit que havien de dir.

Ernst Gellner en el seu excel·lent llibre Llenguatge i silenci, distingeix entre la concepció individualista i atomista del coneixement, que creu que descobrim la veritat sols i ens equivoquem en grup; i la visió orgànica del coneixement, que el vincula al desplegament de la càrrega conceptual d’una comunitat lingüística i cultural. Com passar del jo al nosaltres sense deixar girons de llibertat pel camí, per ampliar la llibertat –que és conquista col·lectivament– sense convertir l’home de fi en mitja? Aquesta seria una de les funcions de l’enginy democràtic: defensar-nos de l’abús de poder, de l’espoli de la condició de ciutadans per convertir-nos en súbdits o patriotes. Quins són els límits? L’autonomia de l’individu, tractat com a fi i mai com a mitjà. Lefort ens recorda que la llibertat només es pot viure en societat, “implica una relació amb l’altre”, per això “ser lliure és la mateixa cosa que desitjar la llibertat, i desitjar la llibertat és desitjar no ser serf de ningú”.

La claudicació davant la llibertat, la descriurà Etienne de la Boétie posant-li nom: servitud voluntària. Per l’amic de Montaigne, els secrets de la submissió, de l’acceptació voluntària del domini d’un sobre tots està en el costum, la piràmide de l’interès (el sistema clientelar, en diríem avui) i la por. Com recordava Voltaire: “Els humans no tenen cap remordiment de les coses que tenen el costum de fer”, fins i tot si es tracta de limitar la llibertat pròpia o dels altres. I la por reforça la desconsideració per la llibertat i l’acceptació de discursos destructors del social. Com recorda Ash Amin: “un núvol negre de xenofòbia s’estén per Europa”.

L’espai públic és un espai simbòlic, que requereix uns protocols de comunicació, una disposició al diàleg: deixar treballar la paraula de l’altre. “Disposició a mirar amb els ulls dels altres per aprendre”, diu Peter Sloterdijk. La tolerància i el reconeixement no signifiquen relativisme: la il·lusió que tot té el mateix valor i dignitat. La banalització de la paraula va contra la curiositat i contra la voluntat de reconstrucció de la veritat. Contra el relativisme, el principi d’increença: Tota creença compartida és un judici que no jutja, una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s’examina. “Pensar es acceptar que els prejudicis no poden ser compartits en tant que prejudicis”. En democràcia, en una cultura de llibertat, els prejudicis només es poden compartir en tant que ho son i sabent que ho son, per raons de moral provisional o opció concreta. La llibertat adquireix la seva màxima expressió política en l’espai públic. Per això és una exigència democràtica que es donin les condicions mínimes d’igualtat perquè la llibertat sigui susceptible de ser exercida. Altrament, l’espai públic és un espai segrestat pels que exerceixen l’hegemonia social en cada moment.

En una de les repliques a Nafta, a La muntanya màgica de Thomas Mann, Settembrini diu: “Veritable, bo i just és allò profitós per l’Estat, la seva salvació, la seva dignitat, el seu poder és el criteri moral. Molt bonic: amb això qualsevol delicte troba les portes obertes i la veritat humana, la justícia, la democràcia… ja em direu on queden”. A aquesta idea que dissocia la política de la llibertat i l’entén com sistema de control i enquadrament, correspon un dels tòpics ideològics del moment: l’afirmació “No hi ha alternativa”, prefiguració de l’autoritarisme postdemocràtic que ens amenaça. Potser visitar els fonaments de les llibertats modernes ens permeti afrontar amb menys prejudicis les amenaces als drets fonamentals que viu avui Europa (i Catalunya i Espanya també).