Opinión

La repressió que escala des de Catalunya

Laura PinyolPeriodista

11 de septiembre de 2018

Hi ha aquell poema de Martin Niemöller que diu “quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista”, i declina amb la mateixa estructura pels socialdemòcrates, els sindicalistes i els jueus fins acabar amb el verset “quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”. Durant mesos, hi ha hagut sensació de solitud per l’absència de solidaritat contra la repressió aplicada a Catalunya. Una sensació latent que ja estava bé, per haver arribat massa lluny.

Tot justa ara, comencen a aparèixer tímides expressions de suport a la campanya dels llaços grocs en d’altres punts de l’Estat. Arriba després de deu mesos de presó preventiva de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, dos líders de la societat civil acusats de sedició per unes manifestacions pacífiques on no va haver-hi, en cap moment, violència. I després de deu mesos de l’empresonament d’Oriol Junqueras i Quim Forn, i més de cinc mesos del de Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull. A presó a mercè de la voluntat del jutge Llarena, que en va ordenar el reingrés malgrat que no havien incomplert cap de les mesures cautelars que els havia imposat.

La denúncia d’aquesta vulneració dels drets civils dels polítics catalans ha estat molt tèbia durant aquest temps. Les manifestacions públiques dels líders polítics han estat escasses (Pablo Iglesias i el lehendakari Urkullu han estat els més significats). El món de la cultura, tan propici a fer d’altaveu de les causes nobles, va passar per alt la situació durant la cerimònia dels Goya, on no s’hi va fer ni un simple esment. No ha estat fins al passat juliol a la gala dels Premis Maz, quan Julio Manrique va reclamar la llibertat dels presos polítics i la llibertat d’expressió. També aquest estiu hem conegut un manifest signat per una seixantena d’intel·lectuals –entre els quals Elvira Lindo, Suso del Toro, Javier Pérez Royo, Alberto San José, Kepa Junkera o Nacho Vegas– on denunciaven com “incomprensible i desproporcionada” la presó preventiva.

Són símptomes i són testimonials, tanmateix. Perquè la repressió a Catalunya ha escalat des de molt avall. Hi ha més d’un miler de càrrecs electes i polítics investigats per l’1 d’octubre. L’Audiència Nacional ha processat el Major Trapero i la intendent Teresa Laplana per sedició i organització criminal. La Fiscalia ha processat professors acusats d’incitació a l’odi, delicte moral i amenaces. Hi ha investigats per haver-se manifestat en les aturades del 3 i 8 d’octubre. S’ha acusat des de mecànics a pallassos per delictes d’odi. S’ha acusat de terrorisme i delictes de rebel·lió a unamembre dels CDR que avui segueix confinada al seu municipi. Hi ha webs que avui segueixen tancades amb l’escut de la Guardia Civil. S’ha impedit judicialment que el Parlament escollís els seus legítims representants.

Com una gota malaia, milers de ciutadans han rebut citacions per delictes d’odi i, d’aquesta manera, la repressió tenalla totes les capes de mobilització de l’independentisme amb l’objectiu d’afeblir-lo, de convertir en una reivindicació folklòrica el que és una aspiració política i democràtica.

La repressió s’ha aplicat implacablement a Catalunya. I va començar molt abans per avortar la celebració del referèndum. Però els fets de l’1 d’octubre han calat en una part molt important de la societat catalana com un trencament profund. Venien precedits dels capítols amenaçadors que van acompanyar el desplegament de milers d’efectius policials al nostre país (una operació de la qual no hem sabut encara l’abast) i els enrenous causats pels policies i guàrdies civils en les poblacions on van allotjar-se. L’1 d’octubre, Espanya va perdre una part important Catalunya. I està per veure que la repressió hagi apaivagat el problema polític. De moment, ha dispersat els lideratges polítics i civils i ha castigat severament els representants de l’antic govern, que o bé són a la presó o es troben a l’exili.

Després de l’1 d’octubre, després de l’empresonament dels 'Jordis', després del processament de l’antic govern, després de l’aplicació del 155, després dels recursos del TC per evitar l’elecció de Puigdemont, després d’aquest llarg període polític convuls, l’absència d’empatia a l’Estat feien ressonar els versos de Niemöller. Però a les portes d’un judici polític, aquesta solidaritat es fa més necessària que mai. Perquè l’Estat també processa rapers per fer lletres de cançons; tuitaires per fer bromes sobre Carrero Blanco o periodistes denunciats en aplicació de la Llei Mordassa. L’agressió fa uns dies d’un càmera de Telemadrid en una concentració pensant-se que era un càmera de TV3, com si fos un atenuant, explica aquesta continuada manca d’empatia. Les condemnes no admeten matisos. Per això, no és de llaços grocs que parlem. És de llibertat.

La repressió va començar per Catalunya. Però és una escalada de regressió contra els drets civils i les llibertats de tots els ciutadans, on tothom té molt a perdre-hi.