Opinión

La sortida republicana

Ferran CasasSubdirector de Nació Digital

11 septiembre, 2018

Espanya no és una dictadura. Seria injust dir que, en un dels grans estats de la Unió Europea, els seus ciutadans no viuen en un clima de llibertat. Però aquesta és una afirmació taxativa i el blanc o el negre és un pecat poc recomanable. Més després d’anys de procés, amb les contradiccions inherents a un empat infinit que per ara no troba desenllaç: ni Espanya se’n surt d’assimilar Catalunya ni l’independentisme és capaç de separar-les.

En els darrers anys hem vist com la democràcia espanyola, malgrat que està homologada i sovint és eficaç per resoldre conflictes i preservar drets individuals i col·lectius, té ombres. Ho va comprovar l’independentisme basc (amb morts damunt la taula tot s’hi valia i es podia justificar, des de tancar diaris fins al terrorisme d’estat) i els que, fins fa ben poc, criticaven la monarquia des d’alguna tribuna.

I des del 2012 ho constata l’independentisme gràcies a la implantació d’un cert estat d’excepció a Catalunya que alimenten visibles retallades democràtiques. Ens avisen que allò que triïn els ciutadans no valdrà si no s’ajusta als marges (interpretats de forma molt restrictiva pel TC) d’una Constitució votada fa 40 anys com un tot o res, es limiten les expressions polítiques, s’abusa de la presó preventiva i l’Estat esborra la separació de poders. En aquest context no ens ha de sorprendre que es demonitzi el diàleg entre parts quan es pretén sense límits i que qualsevol iniciativa que busqui la normalització sigui eficaçment boicotejada.

En quaranta anys de democràcia els governs espanyols (és especialment greu en el cas dels d’esquerres) no han volgut assumir una realitat complexa. L’Espanya plural és tan real com invisible fora de Catalunya o Euskadi. Aquest, com el de la memòria, és un dels assumptes que va quedar sota la catifa a la transició. Encara ara grinyolen a les televisions estatals grups en català, gallec o èuscar i és normal que es pregunti a un artista en aquestes llengües per les limitacions d’utilitzar-les. Unes preguntes que mai es farien a un grec o un danès.

Hi ha una Espanya agressiva davant la seva realitat plural. I una altra que renuncia al combat cultural i polític. El més fàcil és arraconar el debat de la plurinacionalitat i el del dret a decidir de les nacions. La conseqüència és el trist contrast entre la indignació que la repressió de l’Estat genera al nostre país i la indiferència o adhesió que recull en amplíssimes capes de la societat espanyola. Les mostres de solidaritat han estat escasses (tot i que meritòries) i la maquinària mediàtica i política del règim del 78 és implacable a l’hora de demonitzar-les.

I davant del fracàs a l’hora de reformar Espanya i d’intentar-hi dialogar en igualtat, quina és la sortida? La passada tardor es va intentar la via unilateral. Una majoria de catalans volia decidir i una majoria d’espanyols van donar, en dues ocasions amb un marge de temps molt estret, un ampli suport (més de 250 escons sobre 350) als partits que diuen que Espanya no pot ser canviada, que la seva unitat és inqüestionable. I va prevaldre el dret a no tocar res. El xoc estava servit i el resultat el sabem. Ara que els errors de la tardor i la repressió dificulten consensuar un full de ruta que faci operativa la majoria independentista, es demana de nou diàleg, però el PSOE no revisarà posicions de fons. Encara que pagui el preu d’aliats o votacions.

Un moviment polític madura no només quan guanya, també quan fracassa i n’obté lliçons. És el fa que, per exemple, que ja no sigui plantejable un nou Estatut. També l’independentisme màgic, el d'»el món ens mira» i la jugada mestra, ha donat de si el que podia. La policia va retirar urnes i va pegar la gent davant de les càmeres, els jutges i la Fiscalia no s’han tallat un pèl per incriminar els líders independentistes, els poders de l’Estat s’han mogut a les clavegueres, la Guàrdia Civil s’ha presentat a redaccions… i Europa no n’ha dit ni piu. Ni tan sols va intentar fer de mitjancera.

De camins cap a la independència n’hi ha tres. El primer és que una superpotència tingui un interès geoestratègic en el nou estat, sigui per motius militars o econòmics o per perjudicar un tercer. Catalunya no és atractiva en aquestes termes. La segona és la via acordada, el camí d’Escòcia o el Canadà. Espanya és lluny d’un canvi de mentalitat que faci possible un federalisme amb dret de sortida. La tercera opció, la de la unilateralitat, és la més difícil. I l’octubre passat ens ensenya que exigeix majories més àmplies.

La majoria potser hi era per una independència acordada, però no per ferla unilateral i sense uns costos que la gran majoria no vol assumir. Aquest camí requereix un plus de legitimitat interna i una voluntat popular que no generi dubtes a l’exterior. Es tracta de ser-ne més, de dir-se la veritat i de ser valents. I fins que això no passi, la bandera ètica, la dels valors republicans, no es pot regalar. Les retallades de drets que les segueixi posant el bloc del 155.