Opinión

No hi ha perspectives de treva

Marià de DelàsCoordinador de 'Públic'

Independentistes catalans de tota mena lamenten sovint el fet d’haver-se quedat sense ‘full de ruta comú’. Omplen places i carreteres d’inscripcions amb la proclama “Som República” però deixen en l’aire la pregunta sobre quina manera tenen de “fer-la efectiva”. Es mantenen mobilitzats i sembla que així seguiran, com en els darrers anys. Un moviment sense precedent comparable, estès per tot el territori, multitudinari i absolutament pacífic, però no prou potent per aconseguir els seus objectius.

Alguns dels seus dirigents demanen inútilment als constitucionalistes que expliquin quin projecte tenen per respondre a l’anhel expressat per milions de catalans. I parlen tot sovint de la necessitat de guanyar força, o d’eixamplar la seva base, mentre els seus representants més coneguts protagonitzen entre ells picabaralles “tacticistes”, més o menys sonores, que deceben no poca gent.

El cap de govern espanyol accepta ara el tracte bilateral amb el de la Generalitat i ha reconegut l’existència d’un conflicte polític, però no ha donat cap mostra concreta de voler tractar-lo com a tal. El seu equip i ell mateix segueixen instal·lats en la lògica judicial. I exigeixen al mateix temps, amb la resta de constitucionalistes, que la majoria al Parlament de Catalunya es resigni a comportar-se com si fos minoria.

PP, Cs, PSOE i de vegades també els Comuns acusen l’Executiu català de governar en favor del projecte independentista, com si en algun moment alguna autoritat espanyola s’hagués situat a mig camí entre la lleialtat al règim monàrquic i la defensa d’altres formes d’Estat. Els independentistes han obert, diuen els constitucionalistes, una ‘fractura social’, pel fet de reclamar llibertat pels presos i respecte pel que la població catalana ha expressat a les urnes. Pensen que la “cohesió social” vindria donada si es resignessin a donar per bo el criteri de la cúpula del poder judicial.

“Hem fet coses malament”, reconeixen gairebé tots els actors polítics independentistes a la vista de la manca de resultats d’anys de manifestacions massives, perquè els governs espanyols, del PP i del PSOE, no han reconegut ni un bocí de sobirania a Catalunya com a subjecte polític, a cap nivell. Ni en polítiques socials, ni fiscals, ni educatives, ni econòmiques. Ni tant sols en l’àmbit cultural i lingüístic han aconseguit garanties de respecte.

I això té dues explicacions: D’una banda, l’encara insuficient força social per actuar sobiranament, per millorar les condicions de vida de les persones, i d’altra, la incomprensió fora de Catalunya, la incapacitat de fer front a l’hostilitat propiciada contra el “procés” i de fer entendre que un fracàs del catalanisme actual significaria una derrota pels defensors de les llibertats arreu l’Estat. Les persones empresonades o exiliades segueixen essent tractades com a delinqüents. Encara que sigui evident, cal recordar que ells i altres dirigents polítics i socials han estat severament castigats per la seva implicació en crides a les urnes: el referèndum del passat 1 d’octubre i la consulta del 9 de novembre de 2014, en la qual també van participar més de dos milions de persones.

Cap governant ni dirigent significat de la política espanyola s’ha atrevit de moment a plantejar ni una sola iniciativa per reparar el dany causat amb “mesures cautelars”, sancions i sentències ja dictades per delictes inventats ni per evitar les condemnes que previsiblement es dictaran com a resultat de processaments plens d’irregularitats. En algun moment, però, hauran de començar a reconèixer la consulta de l’1 d’octubre a Catalunya  com un acte democràtic.

Convé recordar el significat de la paraula democràcia. Poder del poble. I tenir presents les dades d’aquell referèndum, que alguns es neguen a considerar com a tal, tot i reconèixer que es tractava d’una “important mobilització”: 2.286.217 ciutadans, sobre un cens de 5.313.564, que van anar a votar a favor o en contra de la construcció de la República catalana i van defensar pacíficament el seu dret a fer-ho, de manera organitzada, a 2.315 col·legis, amb 6.249 meses, malgrat la convocatòria havia estat declarada il·legal, a pesar dels centenars de citacions, interrogatoris, detencions, prohibicions, escorcolls, requises de propaganda, confiscacions de material electoral i episodis de violència policial de tota mena... Una consulta massiva que qualsevol demòcrata, li agradin o no els llaços grocs, haurà de considerar com un acte excepcional d’expressió de voluntat popular enfrontada a l’autoritat de l’Estat.

Poden seguir discutint sobre si la Constitució permet o no un referèndum d’autodeterminació, però el que no és qüestionable és que l’1 d’octubre va posar de nou sobre la taula els valors socials i republicans que el règim monàrquic actual, heretat de la dictadura, va voler i vol ensorrar. Pedro Sánchez va advertir que la solució del conflicte exigiria una votació, però no va dir quan, ni sobre què. No hi ha solució a curt termini, segons ell. Espera “un pacte entre catalans”. Confia en que el pas del temps portarà “normalització”, com si fos possible una vida política normal amb presos polítics, exiliats i centenars de persones encausades.

Ara hi ha qui planteja la convocatòria d’un altre referèndum. Acordat o no, si es celebra, serà perquè hi ha poble disposat a passar per sobre de qui nega el dret d’autodeterminació. En qualsevol cas, no hi ha perspectives de treva. Comença una altra tardor intensa durant la qual es podrà prendre de nou la mesura sobre la capacitat de contestació des de dins i fora de Catalunya contra aquest règim, el del 78. Es posarà a prova la voluntat de crear espais de sobirania des dels quals es puguin defensar drets socials i llibertats democràtiques, individuals i col·lectives.