Barcelona té, respecte a altres assentaments urbans d’una certa dimensió, la gran sort d’haver pogut dotar-se del Pla d’Urbanització que Ildefons Cerdà va projectar al voltant de la meitat del segle XIX i que va cohesionar i lligar amb una sòlida trama quadriculada els diferents nuclis dispersos pel territori i la mateixa ciutat, fins llavors concentrada dins les traces de les antigues muralles.

Com tota ciutat del món occidental –des-envolupada en paral·lel a la industrialització i amb una burgesia que creixia al mateix temps que augmentaven les classes menestrals i treballadores–, Barcelona es va jerarquitzar, sectorialitzar, segregar segons el gènere, l’estatus social i l’origen cultural o territorial, especialment a partir de l’inici de les migracions internes dins la Península.

Si ens centrem en l’aspecte del gènere, com diu Dolores Hayden, la ciutat és sexuada i sexista, l’espai físic no és neutre, crea jerarquies, provoca inequitats i discriminacions. A més, la divisió espacial entre el món privat –el de la casa– i el món públic –el del treball remunerat, la política i el poder– ha estat decisiva en les societats industrials per a la construcció dels atributs assignats a l’home i a la dona. Això queda reflectit en el mateix traçat de les ciutats; en el fenomen de la zonificació per usos del sòl o en la distribució dels equipaments; en l’ordenació dels volums i espais lliures. En definitiva, l’estructura de la societat i l’estructura urbana s’influencien mútuament i la propietat del sòl ha estat un factor determinant en el procés històric de configuració de les ciutats, que és, en la quasi totalitat, de titularitat masculina.

A Barcelona el model urbanístic de la trama Cerdà quadriculada, amb illes residencials i de serveis i equipaments, afavoreix una distribució d’usos de caire més inclusiu, integrador, igualitari, en teoria. La realitat és que també s’han jerarquitzat les diferents tipologies residencials segons l’estatus social i que també s’han creat zones industrials –ara en reconversió– o comercials, i altres destinades a activitats monotemàtiques específiques.

La perspectiva de gènere significa mirar la ciutat des de les tasques de cura i de la gestió de la vida quotidiana de tota la comunitat sense exclusions. La política urbanística des de les dones considera les persones protagonistes de la ciutat en tota la seva diversitat i les situa al centre de les estratègies de transformació de l’entorn habitable. És important que una anàlisi de la ciutat consideri els criteris de gènere afegits als de la classe socioeconòmica, l’ètnia o l’edat. Avui, els moviments urbans de les dones ja han quallat, ja han sedimentat i proposen models alternatius de ciutadania amb la inclusió de totes les diversitats, la creació de noves pràctiques polítiques, de noves mediacions i xarxes, amb l’objectiu d’expandir els drets humans amb la inclusió dels drets de les dones.

A Catalunya hi ha hagut un canvi de mentalitat important en el pensament i la concepció dels assentaments urbans i del territori a partir del tombant del segle, en part degut al treball de les arquitectes, urbanistes, historiadores, geògrafes i antropòlogues en l’última dècada del segle passat, amb el desenvolupament de projectes impulsats des d’institucions feministes i inscrits als programes d’igualtat de la Comunitat Europea, com ara l’elaborat per la Fundació Maria Aurèlia Capmany i que es va concretar en un llibre, Les dones i la ciutat, el 1996. A Barcelona es va celebrar el 1999 un Congrés de Dones en què s’establien, entre altres, criteris de gènere per a la planificació i el disseny de barris i d’espais urbans. Posteriorment, el 2004, el Govern de la Generalitat va aprovar el Pla de Barris, amb un pressupost important per als municipis, per a la rehabilitació d’àrees i zones en situació de fragilitat social, urbanística i arquitectònica. En aquest Pla hi ha un article –el punt 6– on queda establert que tot projecte ha de respondre als criteris de gènere que es considerin de necessari compliment. Més tard, en la nova Llei del sòl del 2008, també s’incorporen una sèrie de punts relatius a la consideració dels aspectes de gènere en el planejament i el disseny dels espais públics urbans, i també la nova Llei del dret a l’habitatge del 2008 conté articles que aborden temes de gènere en l’ús dels habitatges.

Com ha repercutit aquest avenç en la Barcelona actual? Hi ha hagut la recuperació per a les persones de l’interior de certes illes; s’han creat superilles com a proposta de pacificació del trànsit –cal analitzar encara la seva repercussió segons els criteris de gènere–; s’han fet interessants projectes de participació –com el de la remodelació de les Rambles, que no ha arribat encara a cap port–; hi ha propostes de mobilitat, amb la nova disposició de la xarxa d’autobusos i la creació de la xarxa ciclable encara a debat. Tanmateix, hi ha molts temes pendents, com ara la connexió per la Diagonal de les dues línies de tramvia, l’ampliació de la xarxa del metro, la creació d’àrees d’aparcament dissuasiu en els accessos de la ciutat i la manca d’àrees i espais urbans per a les persones que van a peu. I com a especialment urgent, calen polítiques per a la prevenció de la violència, en les quals el disseny dels espais urbans juga un paper decisiu. Alhora, el nou pla de l’àrea metropolitana no acaba de concretar-se i només s’han fet intents tímids de creació d’espais i zones connectives amb recorreguts ciclables i per caminar.