Els Castellers de Barcelona celebren 50 anys d’història. La força, l’equilibri, el valor i el seny són els protagonistes dels assajos que es fan cada dimarts, dijous i divendres al local del carrer de Bilbao. Durant l’any s’han fet alguns actes commemoratius, però on més gaudeix el cap de colla, Jaume Montolio, és a plaça, amb la família castellera. Són pioners: van ser els primers a deixar de pagar els participants. També fomenten la integració de la dona i dels nouvinguts.

Vostè fa 40 anys que és casteller. Com han canviat els castells en tot aquest temps?

Quan vaig començar, la seguretat no es mirava tant. Ara tot és més segur. Tot i que hi ha estudis que assenyalen que fer castells comporta menys riscos que jugar un partit de futbol: fent les mateixes hores de castells i de futbol, hi ha més lesions en el futbol. Nosaltres, però, ens ho prenem molt seriosament: el castell sempre es fa amb la intenció de descarregar-lo, mai només per carregar-lo. Quan el portem a plaça és perquè estem convençuts que el podem descarregar. Però sempre hi ha imprevistos. Les coses van canviar arran de la mort de la Mariona Galindo, de Mataró, el 2006. Des de llavors s’ha treballat molt l’ús dels cascs per a la canalla, que són els més vulnerables: el seu cos s’està formant i són els que cauen de més amunt. A la canalla se l’ha de mimar. Sense canalla no hi ha castells.

Ara també utilitzen xarxa en els assajos.

La xarxa permet assajar castells amb poca gent. La vam començar a utilitzar per als pilars, una construcció tècnica en què els participants han d’estar molt compenetrats. L’empràvem per assajar el pilar de 6, el primer pilar de mèrit que hi ha. Però després vam veure que, si fèiem un altre forat a la xarxa, podíem assajar altres castells. També és una ajuda psicològica: la gent se sent més segura.

La confiança és fonamental?

El món casteller s’articula en base a quatre valors principals: força, equilibri, valor i seny. Però n’hi ha d’altres. Per exemple la confiança en tota la colla. O l’afany de superació: si no tens un mínim d’interès per superar-te, la colla no evolucionarà mai. Per sentir l’adrenalina que s’allibera a l’hora de fer un castell, cal sortir de la zona de confort. També hi ha el compromís: hi ha gent que ve de tant en tant i altres que venen els tres dies. I, finalment, hi ha l’amistat: la colla és una família on es fomenta la convivència i on tothom aprèn de l’altre. És una de les coses que més m’agraden: tothom està per a tothom.

Sempre hi pugen els mateixos, al castell?

Si t’hi fixes bé, els de la torre solen ser els mateixos que els del 3 més una rengla. Després s’hi va afegint gent, però hi ha un nucli que acostuma a ser el mateix. Tot depèn de la gent que tinguis: si tens molta gent, pots triar i fer alineacions diferents; si tens poca gent, has d’encaixar el castell com puguis. També depens del compromís, les ganes i la il·lusió de la gent per fer les coses. Les ganes i la il·lusió, de fet, són més del 50% del castell. I finalment hi ha la tècnica: hi ha gent que té més habilitat que altra. Però, encara que tinguis tècnica, si no en tens ganes, el castell no va enlloc.

Els castells són una eina d’integració?

La colla és un espai obert a tothom. Als que venen de fora se’ls ajuda. Els castells són llocs d’integració i cohesió, perquè dins d’un castell tothom té una feina a fer. Aquest és un dels motius pels quals els castells han guanyat popularitat. De vegades venen nanos joves de pares migrants: ells parlen català, però els pares no. També ajudem les famílies a integrar-se. Aquí hi ha gent de l’Argentina, del Brasil, d’Ucraïna, de Noruega, de la Gran Bretanya o d’Hongria. S’hi han enganxat.

En què és pionera la seva colla?

Vam ser els primers a renunciar a cobrar dels Ajuntaments. Abans els castellers cobraven per actuació. El cap de colla rebia els diners i pagava a cadascú en funció del rendiment. Nosaltres vam considerar que tothom era amateur i vam decidir que ningú mai no cobraria. Les colles que han sortit després també han decidit no pagar als participants i les que ho feien han deixat de fer-ho.

I són pioners en la integració de la dona.

Si podem fer els castells que fem és gràcies a les dones. Si seguíssim com fa 50 anys, quan només feien castells els homes, els castells no haurien evolucionat. És una qüestió de pes, agilitat i perseverança: les dones són més perseverants que els homes, i això fa que els homes cada cop ho siguem més. Sense les dones no faríem els castells que estem fent, cap colla. Enguany, a la Diada de la Dona, a Vilafranca, vam fer el 3 de 7, el 4 de 7 i el 5 de 7 íntegrament femení. Mai cap colla havia aconseguit fer un 5 de 7 només amb dones. El grup de dones ho va proposar i vaig pensar que no ho havíem de descartar. I va sortir.

Quin ha estat el moment més fluix dels Castellers de Barcelona en aquests 50 anys?

Els castells funcionen per cicles. De vegades estàs quatre o cinc anys a dalt i després hi ha una baixada. Un dels moments més complicats va ser quan vam patir l’escissió dels Castellers de Santa Coloma de Gramenet. Teníem molta gent d’allà, van marxar i ens vam quedar que no podíem fer ni castells de 6. Però els últims anys han estat molt bons. El 2012 vam recuperar el 5 de 8, i el 2013 vam fer la primera tripleta màgica: 3 de 9, 4 de 9 i 5 de 8. Des de llavors tot ha anat molt bé: hem pogut fer castells nous, hem portat a plaça el 5 de 9 i vam fer el 9 de 8 amb una sola enxaneta.

Com es produeix el relleu generacional?

Abans era una tradició que es transmetia de pares a fills. Ara ja no tant. Hi ha molt moviment a les universitats: les colles universitàries nodreixen les dels barris o els pobles.

UNA VIDA DEDICADA ALS CASTELLS

Jaume Montolio té 52 anys i en fa 40 que forma part dels Castellers de Barcelona. Va començar a fer castells quan tenia 13 anys. Porta tota la vida fent pinya, literalment. Va entrar a la colla l’any 1980, quan encara no s’utilitzaven cascs ni xarxes de seguretat, quan els castellers cobraven per actuació i les dones començaven a sortir de casa. Ara, al capdavant de la colla, promou la integració dels col·lectius vulnerables i aposta per l’empoderament femení. En plena temporada, la vida de Montolio transcorre entre els assajos i la plaça. Cada cap de setmana altern hi ha diada, i reconeix que "la temporada s’acaba fent llarga". Ara que ja s’ha acabat, toca recuperar forces per sortir, el mes de febrer, a la diada de Santa Eulàlia, amb les piles carregades.