«Fer una carrera laboral dins de l’acadèmia no és una bona idea»

Guillem Prats
Doctorands en Lluita
El col·lectiu reivindica que el nou Estatut del Personal Investigador en Formació s’apliqui al 100% a totes les universitats catalanes

El col·lectiu Doctorands en Lluita reivindica l’aplicació del Reial Decret 103/2019 sobre l’Estatut del Personal Investigador en Formació (EPIF), que regula els contractes de quart any d’investigació i els salaris dels predoctorals. A Catalunya, només la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha implementat la nova llei al 100%. Per això la CGT ha presentat davant el TSJC una demanda de conflicte col·lectiu contra les universitats catalanes i el Govern. Guillem Prats, doctorand en bioquímica, explica la precarietat del col·lectiu.

Com va néixer Doctorands en Lluita?

Va néixer al març, arran de l’aprovació de l’EPIF, un estatut que es va aprovar vuit anys més tard del que tocava. Malgrat que el considerem pobre i no resol la majoria dels problemes dels investigadors predoctorals, ens regula com a personal laboral i fixa unes retribucions mínimes, fins ara no regulades. Llavors ens vam posar en contacte els doctorands de bioquímica i els d’arqueologia de la UAB i vam parlar amb la CGT a la UAB.

Què reclamaven?

Que s’apliqués l’EPIF al 100%. Vam formar una assemblea per decidir les línies d’acció i portar-les a altres centres. Ara som presents a les set universitats públiques catalanes.

Què contempla l’EPIF?

L’EPIF homogeneïtza els investigadors predoctorals i suposa un augment salarial, sobretot a Catalunya. El tema més polèmic és el del quart any. En algun moment es va homogeneïtzar que els doctorats havien de ser de tres anys, i això no és factible. Què fas? Doncs tres anys de doctorat i el quart segueixes treballant cobrant l’atur. L’article 6 de l’EPIF diu que, si el doctorand no ha acabat la investigació, el contracte s’ha de prorrogar automàticament. A Catalunya, les convocatòries són de tres anys, amb la qual cosa la majoria del personal predoctoral està contractat a tres anys. L’EPIF modifica això i diu que aquestes persones han de seguir contractades un quart any. És un pegat, perquè no ho soluciona tot, però ajuda a acabar la tesi. Aquesta és la lluita que tenim amb les universitats i la Generalitat: que s’apliqui l’article 6 de l’EPIF.

L’EPIF contempla increments salarials.

Sí, ja s’han aplicat a totes les universitats, de manera irregular. Arran de la inspecció de treball que vam presentar al juliol, s’han posat les piles. A la UAB es va aplicar tant la pròrroga del quart any com els increments salarials a partir de l’acord amb la CGT el 4 de juny, per les mobilitzacions. Però ara l’equip de govern busca maneres per fer que les noves contractacions siguin de nou de tres anys. De fet, la Universitat Pompeu Fabra, la de Lleida i la de Girona van fer una jugarreta. L’article 6.3 de l’EPIF diu que els salaris es poden prorratejar. Les universitats han intentat fer el prorrateig des de l’inici del contracte, no des de l’aprovació de l’EPIF, de manera que, de mitjana, s’estalviaven de 3.000 a 4.000 euros per contracte i any. Ara ho estan corregint, arran de les protestes i la inspecció de treball.

Així i tot es tracta de salaris precaris.

Fer carrera dins de l’acadèmia no és bona idea per les condicions laborals. Fins al 2011, no hi havia contractes predoctorals. L’EPIF 63/2006 permetia fer dos anys de beca i dos de contracte; hi havia dos anys que no cotitzaves. La llei de ciència va eliminar això i va establir que tots els anys havien de ser de contracte. Va ser un gran pas. A més, treballem una mitjana de 10 o 12 hores diàries amb torns de nocturnitat, i solem treballar els festius. No tenim plus per hores extres, ni de nocturnitat ni de festius.

I les universitats n’estan al corrent, d’això.

I tant.

Tenen els mateixos  problemes els doctorats de lletres o socials i els de ciències?

El problema dels doctorats en ciència són les llargues jornades i el treball en festius. Els socials tenen sobrecàrrega de docència. Hi ha doctorands que han d’impartir hores estructurals, pateixen abús de poder per part dels professors i fan hores que no els computen. I hem descobert altres problemes. A la Pompeu Fabra, per exemple, hi havia els assistents a la docència, que donaven moltes hores de docència estructural i que cobraven per mes treballat. Al juny es va fer una vaga, es va aconseguir abolir aquesta figura i s’han regularitzat cinc persones amb contracte laboral. Una, però, s’ha quedat al carrer.

La lluita no és només pels contractes.

A les universitats no hi ha un pla de carrera definit. Quan acabes la tesi, tet que el teu grup d’investigació tingui diners, et quedes al carrer. Si tens sort, pots marxar a l’estranger a fer un postdoc. Si no, pots fer de tècnic de laboratori, en el cas de les ciències. Molts historiadors treballen en museus o de professors d’institut. Si no vols fer un postdoc, però vols seguir amb l’acadèmia, pots intentar aconseguir una plaça de professor associat, que està més mal pagat que l’investigador predoctoral. És una figura que està en frau de llei: abans era un especialista amb experiència que tenia una feina principal i feia alguna classe a la universitat; ara, el 50% del professorat universitari és associat. Ensenyen més barat que un professor lector o un professor agregat i no se’ls ha de pagar antiguitat, ja que el salari es renova cada any. O ni això, ja que les convocatòries són de deu mesos.

De quin salari estem parlant?

Un associat cobra entre 400 i 900 euros.

I els professors associats no es poden convertir en agregats o professors lectors?

No, perquè no s’obre l’aixeta de les places. Les universitats neguen aquesta situació i diuen que el tema dels associats és complicat.

UN BIOQUÍMIC EN LLUITA PELS SEUS DRETS

En Guillem Prats va estudiar bioquímica a la UAB i tot seguit va fer un màster en biologia molecular a la mateixa universitat. Ara fa el doctorat al departament de bioquímica i està en el polèmic quart any, ja reconegut per l’EPIF. Si no hagués guanyat, a través de la vaga, els drets que li corresponien, ara estaria al carrer, cobrant la prestació de l’atur, però treballant a la universitat per acabar la tesi, reconeix. Es mostra optimista i diu que acabarà el doctorat en el temps establert. No el motiva gaire la idea de marxar a fer un postdoc a l’estranger, però a Catalunya la possibilitat de fer carrera dins el món acadèmic és limitada, ja que la situació és precària. «Quan marxes, no saps quan tornes. És un sacrifici personal molt important». És membre del Col·lectiu de Doctorands en Lluita.