"El 'si vols, pots' és mentida; de vegades no hi ha voluntat que valgui"

Manel Pousa
Fundació Pare Manel
Des dels anys setanta impulsa projectes contra l’exclusió social i la marginació als barris del Verdum i les Roquetes

La Fundació Pare Manel, una institució sense ànim de lucre dels barris del Verdum i les Roquetes de Barcelona, treballa amb persones en situació de vulnerabilitat. Impulsa projectes per al desenvolupament i la defensa dels seus drets i lluita per millorar la qualitat de vida d’aquells que pateixen exclusió o marginació. Algunes de les seves iniciatives estan relacionades amb la infància i la joventut, el món penitenciari o el desenvolupament comunitari. Manel Pousa, el Pare Manel, n’és la cara més visible.

Com van ser els inicis de la Fundació?

Després d’ordenar-me capellà, em van enviar a la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, i allà va començar tot. Sempre dic que no cal haver estudiat gaire per veure què passa als barris, així que vaig començar a fer feina al carrer. Aviat es va convertir en una cosa de barri, del Verdum, i vam reunir molts voluntaris. A finals dels setanta, va arribar la Lluïsa Alba, que era una monja, i el germà Adrià, i ens vam organitzar com a associació sense ànim de lucre. Vam anar creixent en funció dels possibles que teníem i de les necessitats que trobàvem. Tot i que les necessitats, al barri, mai no estan cobertes. Vam començar a fer colònies i l’esplai dels dissabtes. La Fundació és fruit d’un procés, i l’element principal de canvi és la xarxa que es crea al barri.

Van començar dient-se Grup Muntanyès.

Sí, i el centre obert en conserva el nom.

En què consisteix el centre obert?

Oferim als infants, des dels 4 anys fins als 16, poder venir fora de l’horari escolar. Hi fem activitats d’esport, reforç escolar, vacances, excursions de cap de setmana... I d’aquí surten els diferents projectes de la Fundació.

L’eix central de la Fundació són els projectes vinculats a la infància i la joventut.

Sí, per volum de nens i nenes que tenim, per volum de gent contractada i per volum econòmic. És important el programa de reforç escolar, i hem observat un progrés: hi ha pares i mares, però sobretot mares, que ara s’animen a ajudar els seus infants a fer els deures a casa. Un altre dels projectes importants és el Programa Estiu: fora de l’horari escolar, els nanos es queden penjats, i nos-altres intentem donar-los tot el suport possible. Tenim un programa de colònies a l’estiu, però també per Setmana Santa i per Nadal.

Hi van amb les famílies?

Amb les famílies hi estem sempre en contacte, però a colònies hi van amb monitors.

Vostè on està més vinculat és a les iniciatives orientades als presos i expresos.

Treballem amb les presons: aportem material, sobretot d’esport, i fem acompanyament en sortides terapèutiques. És a dir, col·laborem amb els professionals en el procés de rehabilitació. Per exemple: hi ha dos equips federats de futbol sala –un de la presó de joves i l’altre de la presó de Quatre Camins–. A les presons no hi ha persones endimoniades: hi ha persones que han fet coses mal fetes, la majoria. Treballem els casos de manera individual, mirem si tenen família o no, si tenen papers... Fem el que podem, no som omnipotents. De fet, nosaltres podem fer molt poc: són els serveis socials i els estaments oficials els que poden fer més, o inclús altres ONG o organitzacions que tenen més possibilitats.

La Fundació Pare Manel ofereix serveis de psicologia o algun tipus de teràpia?

No. Si observem que algun cas ho necessita, ho derivem directament als professionals, sobretot al metge de capçalera.

Un dels seus programes més consolidats és un projecte esportiu, l’Associació Esportiva Babar, nascuda el 1985.

Aquesta iniciativa va ser idea d’un dels pocs catalans que vivien al Verdum. Amb ella volíem iniciar la canalla en el futbol sala mitjançant l’ús dels patis dels col·legis del barri. L’esport és fonamental per a la socialització, per això el fomentem entre els més menuts. Ara mateix, l’Associació Esportiva Babar compta amb 20 equips, més o menys. Els nens i les nenes juguen dels 6 anys als 18. Hi ha equips federats, cinc o sis, i d’altres que juguen al Consell Català de l’Esport. Babar és el nom d’un elefantet; el van triar ells mateixos. A les presons també és un dels objectius: implicar els presos en la pràctica esportiva.

Han canviat les necessitats dels barris des dels anys vuitanta fins a l’actualitat?

Les necessitats són la realitat. Jo no sóc tècnic, ni pretenc ser-ho. Al Verdum havia vist nenes de 14 anys punxant-se, als anys vuitanta. Sí que hi ha diferències amb els toxicòmans actuals; ara, per exemple, hi ha molta socialització de l’haixix i la marihuana, i també de l’alcohol. El que sí que mantinc és que no tot passa pels serveis socials, sinó per la xarxa: aquesta és la visió que tenim algunes de les persones que treballem des de la trinxera. Aquesta és la meva filosofia.

Vostè té previst jubilar-se aviat. Li queda algun desig per complir?

M’agradaria poder continuar acompanyant els diferents projectes i que tothom fos conscient que no tot té èxit. Si es vol tenir èxit, el millor és no dedicar-se a això. El si vols, pots és mentida. Hi ha gent que té molta voluntat, però que no pot fer un procés. En aquest cas, no hi ha voluntat que valgui. Per fer una bona reinserció, les persones han de fer un procés d’alliberament: tenir feina, enamorar-se, formar una família, viure... Fa anys que hi treballo i te n’adones: qui ha rehabilitat aquell xaval o aquella xavala? L’encarregat del taller que no l’ha fet fora per arribar un parell de dies tard i que, després, l’ha convidat a un quinto. Qui reinsereix? La societat.

Ho estem fent bé com a societat?

Depèn. La societat som tots, però hauríem de fer un esforç per no identificar el delicte amb la persona. "És un violador", "és un assassí". No: són persones que han violat i que han matat, però són en Ramon o en Joan.

UN SACERDOT SENSE SOTANA

El Pare Manel és tota una institució als barris del Verdum i les Roquetes, a Nou Barris. Nascut a Granada, en una família extensa de cinc germans, als 21 anys va decidir deixar els estudis d’arquitectura i marxar a París per estudiar filosofia i teologia. Allà va poder estudiar amb gent d’arreu el món, va estar en contacte amb la immigració espanyola i va començar a fer els primers acompanyaments a persones que buscaven feina. S’hi va estar tres anys. L’any 1970 va tornar a Barcelona i va començar a treballar a la Model amb els joves que sortien de la presó. El 1975 va ser ordenat sacerdot, però mai ha portat sotana –tret de quan fa missa–. Des de llavors, la seva feina de carrer ha estat reconeguda i ell segueix treballant a favor d’aquelles persones que sovint queden al marge.