El col·lectiu Ramaderes de Catalunya, creat el 2017 per reafirmar la professió i la condició de les dones dins el sector, compta amb unes 60 dones implicades. Cristina de Llanos, de Begues, n’és una. "Podem ser dones i podem ser pastores", defensa. L’entitat treballa per la igualtat real en el món rural i vol visibilitzar la feina de la dona al camp. Llanos té un ramat de cabres i fa venda directa de carn de cabrit a cooperatives de consum i famílies. Porta el producte a casa i comparteix el ramat amb un company pastor.

A quins reptes s’enfronta una ramadera?

A més de les dificultats del sector, hem de fer front al fet d’anar a buscar feina i que no te la donin per ser dona, perquè no et veuen capaç.

Vostè treballava per altres fins que l’abril passat va aconseguir un ramat propi.

Sí. Però igualment em trobo amb el masclisme de cara. De vegades la gent a qui compres farratge o vens cabrit a l’engròs t’intenta prendre el pèl. Molta gent encara se sorprèn que hi hagi dones pastores. Ara no és que n’hi hagi més que abans, però estem començant a sortir. Tradicionalment, el treball de la dona al camp ha quedat invisibilitzat i només s’havia tingut en compte la feina d’ells.

Ha notat algun canvi?

A poc a poc, les pastores ens hem anat empoderant. A les dones se’ns ha dit tantes vegades que no érem capaces que ara hem alçat la veu i demostrem que podem fer de tot.

Quina és la part més dura de la seva feina?

Fer que el projecte sigui viable i que no desaparegui. Poder viure sense estar escanyats. També es fa difícil la burocràcia: els ramaders i les ramaderes tenim molt volum de feina i es fa carregós haver de baixar al Departament d’Agricultura cada dos per tres.

I la part més agraïda?

Estar amb els animals i en contacte amb la natura. La ramaderia és esclava, però ho vaig escollir lliurement. M’encanta veure el pas de les estacions. Hi ha qui idealitza el camp, però treballar-hi és dur i t’ha d’agradar. Jo tinc la sort que m’agrada i no ho canviaria per res.

Per on passa la viabilitat dels projectes?

En el meu cas, va lligada al preu de la carn. Les persones que ens incorporem a aquest món juguem amb desavantatge, ja que les subvencions de la Unió Europea estan pensades per a ramaders més grans, gent que fa anys que s’hi dedica i que té més bestiar.

Sembla que darrerament els consumidors estan disposats a pagar una mica més per productes de més qualitat i proximitat.

Pot ser que hi hagi un canvi en el model de consum. Nosaltres vam començar amb el ramat a l’abril i ara per Nadal ens han faltat cabrits per vendre. Penso que hi ha un canvi de consciència i que ens haurem d’adaptar al canvi climàtic, que ho afecta tot. Però, si no hi ha una crisi, crec que aquest canvi de consciència ha vingut per quedar-se.

Quina és l’època de l’any amb més feina?

En el meu cas, al setembre i a l’octubre, que és quan neixen els cabrits que es vendran per Nadal. S’ha de mirar que el part vagi bé, que la mare se l’estimi, que el cabrit mami...

Com va néixer Ramaderes de Catalunya?

A Espanya hi ha Ganaderas en Red. I abans hi havia un grup mixt de Pastors de Catalunya. A Ganaderas en Red hi va haver una escissió i, en paral·lel, moltes dones del grup mixt s’hi van unir. Llavors es va crear Ramaderes de Catalunya. Ens uneix el fet de ser dones i de treballar en la ramaderia extensiva [on els animals pasturen cada dia]. Cada ramadera treballa a la seva manera, però seguim la mateixa línia. Volem crear una xarxa de suport mutu. La nostra feina és solitària i sovint ens trobem amb obstacles burocràtics, amb molta paperassa i amb dubtes. En el dia a dia no tenim xarxa. El col·lectiu és un punt de suport tècnic i personal i vol fer visible la feina de les ramaderes i la importància de la ramaderia extensiva.

Tenen projectes de cara al futur?

Projectes tancats, no, perquè tenim molta feina amb els ramats. Però hem fet alguna xerrada i ens agradaria poder fer-ne a les escoles i instituts, ja que els nens són el futur.

Quins són els reptes de la ramaderia en l’àrea metropolitana de Barcelona?

Aquí hi ha molta presència humana: persones passejant, boletaires, infraestructures, cases, carreteres que divideixen camps... Les persones que interactuen amb els ramats no els fan cap bé. Tot i que no ho fan de mala fe, afecta el comportament dels animals. Nosaltres tenim un mastí i moltes vegades no el podem treure, perquè on es fa la pastura hi ha altres gossos passejant i es barallarien. El mastí és fonamental per al ramat, però molts dies l’he de deixar a casa.

Què poden fer les institucions per millorar la situació de la ramaderia?

Les institucions solen estar més per fer rentats de cara i treballar de cara a la galeria. No serveix fer campanyes si després es fan polítiques en contra de la ramaderia extensiva. Hi ha el tema de la cotitularitat dels ramats. Si és d’una parella, acostuma a anar a nom d’ell. El procés per aconseguir la cotitularitat hauria de ser més senzill. També es podria fomentar la formació de les ramaderes, que n’hi hagués més a les escoles, com a alumnes i com a professores, portar-les a xerrades...

Com veu el futur de la professió?

Si no canvien les coses, el veig magre. Espero que la gent continuï conscienciant-se i buscant el producte ecològic, de proximitat, i que compri directament al productor. De fet, gairebé tot passa per la venda directa i la revalorització del producte. Espero que les institucions facin les coses més senzilles, com ara alleugerir el tema dels registres sanitaris o subvencionar més serveis de silvopastura.

UNA VIDA ENTRE ANIMALS

Cristina de Llanos té 29 anys i va néixer a Sant Cugat del Vallès. El seu pare tenia una granja d’estruços i ella va conviure amb animals i va estar en contacte amb la natura tota la vida. Després d’estudiar un parell d’anys la carrera d’Història ho va tenir clar: volia ser ramadera. Es va matricular en un mòdul d’agricultura i ramaderia ecològica i el 2010 va estudiar a l’Escola de Pastors. En acabar, va treballar amb alguns pastors de Sant Boi de Llobregat i va dur a terme una prova de silvopastura –desbrossar trams de bosc amb un ramat per prevenir incendis– a Sant Cugat. Des de l’abril passat, té el seu propi ramat amb un altre company pastor. En total, 170 cabres. Reconeix que la vida de pastora no és fàcil, però el contacte amb la natura i els animals la compensen i assegura que no es veu fent cap altra cosa.