Les inundacions del riu Francolí de l’octubre passat no només van causar greus danys, sinó que també van generar polèmica sobre com ha de ser la gestió de rius i rieres. La nostra societat, de mentalitat molt urbana, associa la presència de vegetació morta en espais fluvials a brutícia i deixadesa, però que hi hagi aquest tipus de restes és positiu per a la biodiversitat i pot ajudar a frenar les avingudes d’aigua.

Després de les tempestes, molts alcaldes van protestar iradament contra l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) per no haver, a parer seu, tingut cura suficient dels cursos fluvials. Segons ells, la presència de troncs, canyes, residus i altres materials va agreujar els efectes de l’aiguat. L’ACA va obrir una línia d’ajuts per a actuacions de protecció davant d’avingudes en zones urbanes, però va defensar la seva gestió. Poques setmanes després, potser per casualitat o com a defensa de la seva tasca, va posar a informació pública 1.200 mapes de perillositat i risc d’inundació. Si els alcaldes volen evitar danys en cas d’inundació, que evitin construir en zones inundables, venia a dir. En aquest sentit, prop del 15% de les zones urbanes i urbanitzables de Catalunya se situen en espais inundables. Tenint en compte la naturalesa irregular del clima mediterrani –que s’està accentuant amb la crisi climàtica–, una planificació urbanística prudent és la millor prevenció contra les inundacions.

Els alcaldes s’equivocaven en parlar de la "brutícia" de les lleres de rius i rieres. La idea que els rius són bruts quan hi ha vegetació és profundament antropocèntrica. La vegetació de ribera frena i esponja les avingudes d’aigua que no siguin extraordinàries, com la de l’octubre passat. En casos així, només la distància respecte al curs de l’aigua evitarà els danys. En la resta d’ocasions, si l’aigua baixa per un canal ben net, sense l’efecte retardador i d’esponja de la vegetació, agafarà més velocitat i perillositat.

No només això, sinó que basses, troncs o canyissars són elements essencials de l’ecosistema fluvial. La biomassa morta genera hàbitats i afavoreix un gran nombre d’espècies: peixos, amfibis, ocells, llúdrigues... El desbrossament sistemàtic dels cursos fluvials causa una pèrdua de biodiversitat. També l’erosió del sòl es produeix allà on manca la vegetació. La neteja de lleres ha de consistir en l’eliminació de plàstics i residus i l’eliminació de vegetació al·lòctona invasora, però no en la retirada de troncs i altres elements naturals.

Lleres i rius són espais especialment vulnerables a l’àrea metropolitana de Barcelona. En primer lloc, l’enorme pressió urbanística ha generat nombroses construccions en espais inundables, com es va comprovar tristament en les grans inundacions del 1962. En segon lloc, es tracta de cursos molt  irregulars: el Ripoll, el Besòs o les rieres que baixen del Maresme, de Collserola o de Sant Llorenç del Munt porten habitualment poca aigua, fet que augmenta la temptació d’ignorar la seva àrea potencial d’inundació. I en tercer lloc, la població ha recuperat –o exigeix recuperar– aquests espais, abans marginats, com a zones verdes i d’oci urbà. Llocs on passejar, practicar el running, celebrar pícnics...

Es tracta d’una demanda molt legítima i comprensible de la població, i d’aquí l’interès dels alcaldes en donar-hi resposta. Però hem d’entendre que es tracta d’una apropiació del medi natural i que s’ha de buscar el difícil equilibri entre els aprofitaments lúdics, turístics i esportius, la prevenció de situacions d’excepcionalitat i la conservació de la biodiversitat.

La resposta ha de ser la recuperació dels boscos de ribera, formats per salzes, verns o freixes. Aquests boscos estan en greu regressió arreu d’Europa i ara el projecte Life+ Alnus pretén recuperar-los al Besòs, al Segre i al Ter. Ecologistes en Acció va presentar un projecte molt interessant de renaturalització del tram baix del Besòs, basat en la introducció de plantes i arbres de ribera que atreguin la fauna corresponent. Aquest és un projecte similar al que s’ha aplicat al Manzanares, a Madrid, amb un èxit espectacular. Falta que alcaldes i ciutadans entenguin que els parcs fluvials demanen assemblar-se més a un espai natural que a un camp de gespa. I que la ciutadania, a poc a poc, vegi aquest paisatge com una oportunitat i no com una renúncia.