«Lluitem per les pensions de les generacions futures»

Prudenci Vidal
Marea Pensionista
Plataforma en Defensa del Sistema Públic de Pensions

Cada dilluns al matí, a la plaça Universitat de Barcelona, un reducte de la Marea Pensionista reivindica els seus drets. Llueixen armilles verdes i la seva consigna és clara: volen un sistema de pensions just. Ni més ni menys. Defensen allò públic davant d’allò privat i demanen, entre altres mesures, incloure les pensions en els pressupostos generals de l’Estat i restablir l’edat de jubilació a 65 anys. Ho explica Prudenci Vidal, membre de la plataforma.

Un altre dels objectius de la Marea Pensionista és que el sistema públic de pensions faci la revalorització tenint en compte l’Índex de Preus al Consum (IPC) real.

Per a una pujada de les pensions s’han de tenir en compte quatre factors: l’alimentació, el vestit, el transport i els serveis. Aquests quatre elements han d’estar garantits per llei, de manera constitucional. El preu dels cotxes o de la cirurgia estètica a nosaltres no ens serveix.

Què n’esperen d’un nou Pacte de Toledo?

El Pacte de Toledo va establir que la guardiola de les pensions només es podia tocar en cas de crisi, i només el 3% anual. Hi va haver un canvi en la llei i la van buidar: una llei o un projecte de llei te’l pots carregar fàcilment amb un decret llei. Actualment, Espanya és, juntament amb Dinamarca, l’únic país europeu que utilitza la guardiola de les pensions per a altres coses. Ara que es vol arribar a un segon Pacte de Toledo, reivindiquem estar presents en les negociacions. Volem ser escoltats. L’anterior pacte va treure les pensions dels Pressupostos Generals de l’Estat, d’on mai haurien hagut de sortir. Les pensions hi haurien de tornar, independentment de les recaptacions. I on està escrit que les pensions només hagin de ser pagades per les cotitzacions dels treballadors? A la majoria de països d’Europa estan incloses en els Pressupostos.

La Marea Pensionista també demana la supressió de la reforma laboral. Creuen que el nou Govern voldrà i podrà fer-ho?

El sistema de protecció social de les pensions no és un problema de despesa, sinó d’ingressos. I el problema d’ingressos ve per les reformes laborals. Del 2008 al 2011, la guardiola de les pensions va créixer, però, després, les reformes laborals han portat la precarietat. Un estat de protecció social dèbil és igual a una democràcia dèbil. Els atacs al sistema de protecció social són atacs a la democràcia.

Quina és la situació a Catalunya?

L’empresariat català és el que més ha aplicat les reformes laborals, el que més ha precaritzat el món del treball. El paradís català ha acabat sent la república bananera de Catalunya en qüestions socials. Catalunya ha passat de ser la perla del Carib de la sanitat i la protecció social a ser la segona per la cua.

Les pensions són una arma electoral.

I és necessari que el nostre sistema de pensions surti d’aquest combat electoral.

Tenen fe en el nou Govern de coalició?

Ens plategem si serà un govern d’ideologia o un govern possibilista. Aplicarà la seva ideologia en tots els aspectes o els neoliberals d’Europa els posaran línies vermelles? Ja hem vist que les pressions per part de la patronal i d’Europa són fortes. El Govern, d’entrada, segur que ens enganyarà, perquè disposen dels mitjans de comunicació. Els mitjans generalistes obeeixen a les dinàmiques capitalistes que proposen les empreses dels mateixos diaris: si no segueixes la seva línia, no es publica. En el cas de les pensions, de què serveix el 0,9% o l’1% o el 2% si ens apugen l’IVA? Per als que cobrem la pensió màxima, el 0,9% anual són 24 euros més al mes. No arriba ni per comprar una barra de pa més al dia. Per això reclamem l’IPC real.

Quins són els plans de la Marea Pensionista per a aquesta legislatura?

Si es pensen que ens desmobilitzaran, que s’ho treguin del cap. Cap dels deu punts de reivindicació de la Marea Pensionista s’està complint. Determinar lleis i drets és molt senzill; però mantenir-los i dotar-los de pressupost perquè siguin eficaços, això no ho ha fet mai aquest país. La destrucció de l’Estat del benestar amb Mariano Rajoy ha anat tan de pressa que reconstruir-lo costarà molt. Al nou Govern li demanen veure mesures efectives per a la reconstrucció. Sabem que no serà ràpida, però volem veure una voluntat efectiva de reconstrucció i millora. I que no ho oblidin: qui ha posat el PSOE i Podemos al poder han estat els jubilats. Sense els nostres vots no serien on són. Si no veiem aquesta voluntat de reconstrucció, ens hi posarem en contra. Que no ens menystinguin.

Quina postura tenen davant del procés?

Som un moviment de la classe obrera. I la classe obrera és universalista, no nacionalista. El nacionalisme és un element excloent en l’universalisme. A qui li interessa en el món obrer una república burgesa? Però també creiem que els conflictes s’han de solucionar democràticament, amb la participació de la gent.

Una reivindicació última?

Nosaltres no lluitem per la nostra pensió, perquè ja la tenim. Lluitem per les pensions de les generacions futures. D’altra banda, la societat té un deute enorme amb els jubilats: hem cobert la protecció social els últims deu anys, cuidant els nostres fills i néts, alimentant-los, pagant hipoteques i lloguers, preparant carmanyoles per a tota la setmana. Sort en tenim que hi ha una estructura familiar i social molt solidària i potent, perquè tot això ho hem fet des de l’estima. I ens ho han de reconèixer i ho han de fer amb respecte.

UNA JUBILACIÓ REIVINDICATIVA

Prudenci Vidal va treballar de professor de filosofia de batxillerat durant 42 anys. Ara, als 67 i ja jubilat, lluita per salvar les pensions a través de la plataforma Marea Pensionista. Hi ha estat des del principi, quan José Luis Rodríguez Zapatero va congelar les pensions el 2011. A través de xerrades als barris explicant a la ciutadania que les pensions són un dret, no un privilegi, la Marea Pensionista ha aconseguit crear 273 assemblees a tot el territori espanyol. Després de molta exposició a la premsa i de representar el moviment fins i tot al Parlament Europeu, va decidir fer un pas al costat. Però segueix lluitant per reclamar ja no allò que li pertoca, sinó allò que pertoca a les generacions futures. És una d’aquelles persones combatives que no afluixa la corda.