«El grafiti és un art efímer. I una qüestió d’ego: jo sóc aquí, existeixo»

Mali
The Hate Lovers
Col·lectiu de grafiteres que pinten a Barcelona

Les Hate Lovers són un grup de set grafiteres que pinten a Barcelona i arreu. Cansades de la testosterona en el món del grafiti, aviat ho van tenir clar: juntes serien més fortes. Reivindiquen les arrels vandàliques del grafiti i una estètica variada fruit de les seves personalitats diferents. “Odioses, però entranyables”. Així es defineixen. Les components del grup són: Mali, Vegan, Numi, Niña, Crem, Paya i Mola. Algunes es dediquen a l’art de manera professional i es consideren activistes: són feministes i antiespecistes.

Com sorgeixen les Hate Lovers?

Quan jo vaig començar a pintar, el món del grafiti pertanyia als homes. Després de pintar un temps amb amics, em vaig avorrir. Quan vaig trobar la Numi ens vam fer amigues ràpidament i vam començar a pintar juntes. Quin gust poder pintar amb una altra tia! Sempre anàvem juntes a tot arreu, però en aquella època hi havia molt poques noies que pintessin assíduament. Un dia, pintant plegades, va aparèixer pel carrer una noia sud- coreana que treballava com a comissària d’exposicions, la Hey Young. Es va interessar per la nostra feina i ens va convidar a Seül, a Corea del Sud. Allà vam fer una exposició, al Zero One Center. Ens hi vam estar 15 dies. Vam tenir temps per fer molts contactes i ens van oferir una residència per a artistes, al Samzie Space. Hi vam treballar per a marques com New Balance. La Numi s’hi va quedar; jo vaig tornar, perquè tenia ganes de fer altres coses i a Seül em sentia creativament acotada. Em venia de gust fer grafiti de carrer. Només pintar sense tenir cap objectiu i ser present a la ciutat. Quan vaig tornar, vaig contactar amb algunes noies que pintaven a Barcelona i vam començar a fer grup. Així va ser com van néixer les Hate Lovers.

Perquè es diuen així?

Tenim una part molt hater, ja que ens solem queixar de tot, sobretot del sistema i el monstre del capitalisme, però al mateix temps som molt cutes. Es veu en l’estil de pintar, som molt nyonyes. El yin i el yang.

Com es van començar a donar a conèixer?

Amb uns vídeos on es veia la nostra feina. Un es va fer viral a escala internacional. Es poden veure a Youtube: Sorry Mama Grafiti I, II, III. En aquell moment encara no es veien gaires ties pintant grafitis, així que vam ajudar a trencar esquemes i estereotips de la dona i el grafiti. Això va ser cap al 2011.

Com fa dialogar la seva pulsió artística i la seva feina com a integradora social?

Treballo en un projecte que es diu Metzineres, amb un equip de nou dones més. Lluitem perquè dones que pateixen violència de tot tipus, que fan ús de drogues i que viuen al carrer sense recursos puguin tenir aixopluc. Faig de tallerista. Hi treballo de manera holística. De vegades fem tallers de grafiti i me les emporto a pintar o fem sortides. La meva feina és empoderarles, estimular altres realitats i la confiança en elles mateixes. Tinc sort, perquè em sento molt realitzada artísticament amb aquesta feina, i ho complemento amb la meva pintura, amb algunes exposicions que faig i els viatges a altres països per pintar.

Quan viatja fa grup amb altres grafiteres?

Sí, parlo amb noies que sé que pinten allà i quedem per pintar plegades. Es tracta de fer xarxa entre dones. A Praga hi ha la Sany, a Portugal la Mukie, a l’Argentina la Pantá i a Londres hi ha una crew femenina. Entre totes estem canviant la història del grafiti. Està deixant de ser quelcom masculí. Hi ha noies boníssimes fent coses espectaculars, i ara es comença a saber. Ens comencen a convidar a les exhibicions i la nostra obra comença a considerar-se. Exigim el 50% de participació femenina, i a poc a poc hi anem arribant. Als anys 80, quan va començar el grafitisme a Barcelona, només hi havia una o dues noies que pintaven assíduament; i solien estar a l’ombra de les seves parelles, també pintors, o com a acompanyants. Una de les pioneres va ser la Musa, que es va haver de fer un lloc en una època fotuda per a les grafiteres. Ara això ja ha canviat, però encara queda feina. Hem de continuar apostant per la igualtat.

De vegades algunes pintades són esborrades al cap de poques hores. No li sap greu?

I n’hi ha que no les veu ningú! El grafiti és un art efímer, no deixa de ser una apropiació momentània de l’espai públic. També és una qüestió d’ego: jo sóc aquí, existeixo. Abans m’enfadava, però ara cada cop menys. M’ho passo bé pintant i el que m’importa és l’experiència. De jove ets més territorial amb les obres, amb els barris, però això va passant. Almenys a mi! Al final, l’espai públic no pertany a ningú. Sí que em poso trista quan m’esborren alguna pintada que té 15 anys o quan algú pinta a sobre d’alguna obra meva amb poca gràcia.

Quina és la millor experiència que ha tingut pintant?

La de les Hate Lovers és de les experiències més gratificants. Descobrir companyes en el món del grafiti i compartir passió ha estat un dels motors de la meva vida. Hi he trobat grans amistats i he establert grans vincles.

Quines plataformes fan servir per donar a conèixer el seu treball?

Avui dia qui mana és Instagram. Teníem una pàgina web, però no l’actualitzem gaire sovint. El 26 de març vinent fem una exposició a la Imaginart Gallery. Habitualment es poden trobar les nostres obres a Instagram, que és una xarxa ràpida. Les webs han quedat una mica obsoletes i per a projectes artístics sempre és millor utilitzar Instagram, que funciona millor entre el públic.

REIVINDICACIÓ DEL GRAFITI D’ARREL

La Mali va començar a pintar amb 17 anys perquè un dels seus amics, el Roma, pintava al carrer. Aviat li va agafar el gust i es va unir a ell i el seu grup de grafiters. Primer eren el grup ONG, que després es va dissoldre, i uns quants van formar 1980crew. Es va avorrir d’anar sempre amb nois i amb una altra grafitera van fundar les NM, un grup femení que es va fusionar amb més noies i van formar The Hate Lovers. Integradora social de professió, creu en l’art com a eina de reinserció i treballa per a l’empoderament de dones que viuen al carrer. Ha pintat per tot el món i creu en el grafiti com a forma d’expressió urbana, vandàlica i espontània, en el grafiti d’arrel. Pintar el carrer és el que més li agrada. Pintar com a forma d’apropiació de l’espai públic, encara que sigui de manera efímera, aquesta és la seva filosofia.