Barcelona s’ha acostumat en els darrers anys a destacar en un gran nombre d’indicadors i rànquings globals, sovint molt per sobre del seu pes demogràfic, com es desprèn d’estudis com Barcelona in the Rankings d’Ideograma per a Barcelona Global o de l’informe anual de l’Observatori Barcelona de la Cambra de Comerç i l’Ajuntament, presentat el mes de desembre passat, que situava la ciutat en el top 10 mundial en termes de qualitat de vida i ocupació.

Ens hem acostumat també a notícies de l’aterratge continu d’empreses al 22@, que han fet realitat la previsió de 5.000 nous llocs de treball anuals, o que l’ecosistema start-up creix acceleradament. Se segueixen batent rècords d’afluència turística i de preus de lloguer de l’habitatge, dos signes de dinamisme econòmic que tenen, però, contrapartides en la vida quotidiana. Tot i així, la població ha crescut en els darrers cinc anys fins a situar-se en el nivell més alt des del 1991.

En suma, Barcelona juga a la lliga de les grans ciutats segons els paràmetres que imperen en l’economia global, i sembla que s’hi ha instal·lat per a molt de temps.

Si ampliem la mirada i ens apropem a la ciutat real, trobem que al territori metropolità existeixen determinades zones que resten al marge dels signes de progrés i que es poden exemplificar en la llista de barris que solen ocupar l’imaginari de la precarietat urbanística i la vulnerabilitat econòmica i social.

Però també hi ha altres zones que no solen captar tant l’atenció i que mostren uns signes de debilitat que poden portar que, en un horitzó de termini mitjà i fent un paral·lelisme amb la idea de l’Espanya buida tan en boga en l’actualitat, ens trobem amb una metròpoli buida, evidentment amb una dimensió i unes característiques diferents de les dels entorns rurals. Em refereixo a una part important de les urbanitzacions residencials i als polígons industrials.

Pel que fa a les urbanitzacions, els factors d’amenaça són principalment el progressiu deteriorament d’un parc d’habitatges que ja comença a ser força madur, així com l’envelliment de les persones que hi resideixen, que hauran de fer front a la manca endèmica de serveis amb una menor autonomia per desplaçar-se a obtenir-los.

D’altra banda, atenent els canvis en l’estil de vida –preferència per la vida als centres urbans, limitacions en l’ús del vehicle privat, etc.–, no sembla que la gent jove hagi de presentar massivament candidatura per ocupar aquests espais, a menys que la crisi de l’habitatge als nuclis urbans segueixi l’escalada.

En el cas dels polígons industrials, és ben coneguda la fragmentació de l’espai disponible i la seva mala qualitat, sigui per ubicació o per manca d’infraestructures i serveis. Aquest fet, que ve de lluny, afegit als canvis en l’activitat econòmica, amb la pèrdua de pes de la indústria i la decadència del model de centres comercials de perifèria, i al poder d’atracció dels centres urbans per a les activitats de més valor afegit, condemna molts d’aquests polígons a reinventar-se o morir.

Així doncs, la capacitat d’atracció de les zones centrals de la metròpoli barcelonina fa que la resta del territori vagi a remolc i, en alguns casos, perdi població dramàticament i, sobretot, activitat econòmica. Un exemple molt recent d’aquesta força centrípeta creixent és el cas Hermitage: que un projecte d’aquest tipus només pugui ser viable en un emplaçament específic, hipercèntric, quan tenim una metròpoli de 2.500 km² on viuen cinc milions d’habitants, és una clara mostra dels desequilibris territorials existents. Per això també fa un cert respecte parlar de l’impuls de plans per revitalitzar el centre de Barcelona econòmicament si no hi ha mesures anàlogues que ajudin també a fer el mateix en moltes altres centralitats –siguin actuals o potencials– metropolitanes.

Cal un nou planejament urbanístic

Posar en marxa plans per fer front a aquest tipus de problemàtiques és necessari, però una de les claus ineludibles per corregir la situació es troba en el planejament a termini llarg i mitjà. Hem de ser conscients que avui en dia, en l’àmbit urbanístic, encara és vigent el Pla General Metropolità del 1976. Un pla que es va fer pensant en una ciutat en expansió, vertebrada per la mobilitat en transport fonamentalment privat i amb segregació d’usos del sòl –espais exclusivament residencials, com les urbanitzacions, o industrials, com els polígons, per exemple–. És imprescindible, doncs, disposar d’un planejament urbanístic preparat per a la mobilitat, l’activitat econòmica i, en general, la vida al segle XXI. I dissenyar entre tots i totes com volem fer la transició cap a la nova mobilitat, les noves activitats econòmiques i els nous estils de vida.

En aquest sentit, aquests dies s’està tancant el procés participatiu de l’avanç del Pla Director Urbanístic Metropolità i ben aviat es posarà en marxa l’elaboració del nou pla estratègic metropolità, que definirà objectius col·lectius en l’horitzó 2030. Dues peces clau per adaptar la metròpoli als nous temps i per aconseguir un territori equilibrat i reduir-ne les desigualtats. Evitar que aquesta metròpoli buida es faci realitat n’ha de ser una de les prioritats.