La polèmica sobre la sucursal de l’Hermitage ha posat de manifest la manca de projecte museístic de Barcelona. L’oferta existent és impròpia de la importància de la ciutat. La falta d’un gran museu –equivalent cultural a una flagship store–, la ubicació d’alguns museus en espais inadequats o mal comunicats i la falta de finançament i coordinació fa que l’assistència a aquests equipaments sigui baixa, tan dels residents com dels turistes.

La creació dels grans museus del món ha estat una política d’Estat. Elits i governs hi han abocat enormes quantitats de diners i de patrimoni espoliat militarment. El Ministeri de Cultura ha dedicat des de la Transició grans sumes a la compra d’obres d’art per exposar a Madrid, mentre que la seva aportació als museus catalans ha estat escassa. I d’ençà de la crisi, ínfima. El resultat és que els punts de referència de Barcelona són icones arquitectòniques: pocs veïns i turistes citarien un museu com a element definitori de la ciutat.

Més enllà de la desinversió estatal, cal assenyalar l’erràtica i poc ambiciosa política cultural de l’Ajuntament i la Generalitat. L’últim projecte rellevant, la Muntanya dels Museus, a Montjuïc, ha quedat en un calaix des de l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia, per pressupost, per manca de lideratge –el mandat passat no hi va haver regidor de Cultura– i per desinterès en els museus. S’ha imposat una visió que els considera elements obsolets i elitistes, allunyats de la “cultura de base”. El resultat és que avui a Barcelona hi ha vuit museus sense director o amb direcció provisional.

La negativa municipal a l’Hermitage es basa en els defectes de la seva ubicació. Però també ho és la dels museus existents, i s’hi ha de posar remei. Montjuïc està mal comunicat i museus potents com el MNAC, l’Etnològic o el d’Arqueologia es troben molt allunyats de la parada de metro més propera. Un altre cas paradigmàtic és el del Museu de la Immigració, a Sant Adrià de Besòs. En aquesta localització difícilment atraurà els visitants que podria atraure si estigués, per exemple, dins la infrautilitzada Estació de França. A part de ser molt més cèntrica, l’estació era el punt d’arribada de molts dels protagonistes del relat expositiu i podria integrar amb molta naturalitat el vagó del Sevillano que conserva.

En altres casos, el problema no és la ubicació sinó l’edifici. Sovint hem prioritzat donar ús a patrimoni en desús, per sobre del que convenia al fons del museu. Encara més criticable és equivocar-nos en edificis de nova construcció, acceptant exercicis d’autosatisfacció de l’arquitecte a costa de l’erari públic. És el cas de la grapadora que allotja el Museu del Disseny, a Glòries. Malgrat que havia d’integrar les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el de Ceràmica, el Tèxtil i el Gabinet de les Arts Gràfiques, el FAD, el Centre de Disseny i una biblioteca, finalment es va concebre un edifici molt vistós però amb un espai interior tan reduït i mal aprofitat que el conjunt exposat és molt més petit que el visitable abans de la mudança.

El  cas del Museu del Disseny ens permet il·lustrar un altre greu problema estructural: la poca capacitat d’autofinançament. Resulta del tot incomprensible que un museu com el del disseny no disposi d’una botiga on comprar rèpliques dels productes exposats, llibres, marxandatge... La gran majoria de museus del món disposen d’una àmplia botiga per la qual s’ha de passar obligatòriament al sortir. Fins i tot alguns compten amb una botiga virtual. Al Disseny Hub, a més, es podria cedir part de l’espai de la botiga a empreses i dissenyadors catalans, que per alguna cosa és també la seu de les dues principals patronals del sector.

Barcelona ha de disposar d’una política museística forta, que faci anar a l’una les iniciatives públiques i privades. Resulta xocant que l’extraordinari patrimoni modernista de la ciutat no es coordini més per oferir visites, exposicions, intercanvis i entrades conjuntes. El resultat és que es formen llargues cues a la Sagrada Família o al Park Güell, mentre que el privat i magnífic Museu del Modernisme és gairebé desconegut.

Barcelona té molt camí pendent per aprofitar el seu potencial museístic. I la polèmica de l’Hermitage ens recorda els deures que tenim endarrerits des de ja fa massa temps.