La preinscripció escolar: quan triar escola és una cursa

«No poder escolaritzar el teu fill al barri és –o hauria de ser– inadmissible. No es tracta només de logística familiar –que també–, sinó d’arrelament comunitari i implicació amb l’entorn, bàsic per fomentar una societat viva i cohesionada»

Fa mesos que es nota la pressió. No importen el lloc ni l’hora, ni el grau de confiança de les persones amb qui estàs parlant. Tard o d’hora, arriba la pregunta: «I què, ja heu començat a mirar escoles?». D’entrada, m’angoixa el plural. Pensar que he de fer un llistat de possibles escoles per matricular el meu fill m’omple de dubtes, pensar que he de visitar-les totes per conèixer els seus projectes educatius m’omple –encara més– l’agenda i pensar que això no em garanteix que el meu fill tingui plaça al barri m’omple d’indignació.

Al febrer comença a Barcelona el procés de preinscripció escolar: portes obertes, càlculs de punts, formularis, empats i desempats, llistes d’espera. «Es passa molt malament» és una de les frases que més es repeteix entre aquells que ja ho han viscut, i auguro que jo també em posaré nerviosa.

Tots volem el millor per als nostres fills i els volem educar en els valors en què creiem. Per tant, se suposa que hem de triar una escola que compleixi els nostres criteris. Aquest és el missatge que ha quallat socialment: una escola que treballi per projectes, plurilingüe, amb bones instal·lacions, a prop de la natura, molta oferta d’extraescolars, innovadora, que treballi l’educació emocional sense oblidar el rendiment acadèmic… Celebro que es valori la importància de l’educació formal i la tasca dels mestres en la vida dels nostres fills, però lamento que això ens hagi portat a tractar l’escola com una mercaderia més i que se li exigeixi a aquesta institució més del que s’exigeix a la mateixa societat. 

Si la premissa de l’escola pública és garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom, per què hi ha diferències tan grans entre centres? Per què el procés de preinscripció s’ha convertit en una competició amb els nostres veïns en la qual fer trampes és legítim perquè és pel bé dels nostres fills? Les respostes a aquestes preguntes són multifactorials, però desgranem algunes qüestions que hi tenen molt a veure.

D’una banda, no pot ser que hi hagi escoles amb projectes educatius capdavanters i d’altres que s’han actualitzat mínimament. És cert que cada vegada són més aquelles que han retornat a la pedagogia activa, amb l’infant com a protagonista acompanyat del mestre guia, i que això requereix més recursos, però l’Administració ha de vetllar per la qualitat educativa arreu i no deixar que depengui de la motivació del claustre o de la complementarietat de recursos per part d’AFA fortes. D’altra banda, no poder escolaritzar el teu fill al barri és –o hauria de ser– inadmissible. No es tracta només de logística familiar –que també–, sinó d’arrelament comunitari i implicació amb l’entorn, bàsic per fomentar una societat viva i cohesionada.

Aquests factors ens duen fins a noves problemàtiques: el classicisme i el racisme treuen el cap quan pensem amb qui compartirà aula amb el nostre fill. Així, en alguns centres es concentren les famílies autòctones, i en altres, els fills de famílies migrades, la majoria ja nascuts aquí. Per revertir aquesta situació, evitar guetos escolars i lluitar contra l’exclusió social, fa uns mesos es va aprovar el Pacte contra la segregació, que preveu augmentar la inversió en educació del 2% al 6% del PIB. No sé si amb això s’oferirà lloc a l’escola pública de proximitat a tothom qui ho desitgi, però em sembla una prioritat que es pot resoldre invertint-hi més diners. Aquesta em sembla la part fàcil: la lluita antiracista és bastant més complicada.

L’escola perfecta no existeix ni cal que existeixi. Hem de prioritzar que sigui un espai on els infants siguin feliços i estiguin motivats per aprendre en un ambient inclusiu, democràtic i crític, que és el que els farà sentir-se bé ara i, de retruc, en el futur. I sí, a l’escola hi passaran molt de temps, però tant o més el passaran en família o en entorns educatius de lleure, com ara l’esplai o l’agrupament escolta, i serà la suma i la complementarietat de tot això –i de més coses– el que conformarà la seva educació.

Per posar fi a bona part dels problemes de l’educació pública, doncs, cal voluntat política, però també consciència social. Tots els centres han d’oferir projectes educatius de qualitat adaptats als temps i, òbviament, suficients places per fer front a la demanda als barris. Però també ens hem de creure que la diversitat és riquesa, perquè la segregació a les aules avui serà hostilitat als carrers demà.