La protecció municipal no salva la Bodega Carlos

El popular establiment del barri d’Hostafrancs s’enderroca sense haver-se pogut acollir a la mesura que prepara l’Ajuntament per preservar aquest tipus de bars tradicionals

Que la Bodega Carlos era tota una institució estimada al barri d’Hostafrancs, a Barcelona, és un fet inqüestionable. Va tancar el juliol passat, però el veïnat no l’oblida. L’edifici on hi havia l’establiment tradicional s’ha enderrocat aquest febrer perquè s’hi faran habitatges. El risc que desaparegués aquest negoci, on Carlos Estrada –o Carles com també es feia dir– treballava des del 1974, va precipitar que l’Ajuntament aprovés en ple estiu suspendre llicències i permisos d’obres durant un any d’un llistat de 31 bodegues, en el qual figurava la Carlos, amb la finalitat de protegir-les. En aquest cas, però, no ha servit per a res. La propietat de l’edifici, ubicat al carrer Rector Triadó, havia començat a tramitar els seus nous plans amb anterioritat a la suspensió de les llicències, i la demolició ha estat imparable. Segons detallen fonts del Consistori barceloní, la propietat «tenia un certificat urbanístic que permetia fer l’enderroc previ a la suspensió i la protecció de les bodegues».

La protecció que s’havia plantejat consisteix a incorporar aquests locals en el Catàleg de Protecció Arquitectònic, Històric i Paisatgístic dels Establiments Emblemàtics. La tinent d’alcaldia d’Urbanisme, Janet Sanz, assegurava al juliol que les bodegues s’han de preservar «sí o sí» perquè formen part del «patrimoni popular» de la ciutat i fan que tingui «identitat i personalitat». La Bodega Sopena del Clot, la Montferry de Sants o la Quimet de Gràcia són alguns dels establiments que el Consistori va decidir incloure en aquell llistat de protecció. Ara, l’Ajuntament només concreta que està elaborant un pla i perfilant les condicions de protecció específiques de cada bodega. Sobre si alguna més de la llista podria córrer la mateixa sort que la Carlos, fonts del Consistori expliquen que «s’anirà clarificant amb l’elaboració del pla»; per tant,  no queda del tot garantit que no es pugui repetir una situació similar.

La desaparició de la bodega Carlos ha encès els ànims d’Albert Moyano, del blog En ocasiones veo bares, i que ha fet aportacions per al pla municipal de protecció. «Volíem fer pressió, no s’ha aconseguit i s’ha arribat tard. Estic molt enfadat amb el moviment dels propietaris per aquest afany especulatiu», lamenta. Moyano espera que l’Ajuntament encara sigui a temps de fer alguna cosa per a preservar les bodegues, i mostra certa esperança en ser preguntat per si tem per algun altre establiment: «Ara per ara no hi ha cap risc».

Una pèrdua per al barri

La Carlos tenia una llicència de bar restaurant amb cuina, que ha desaparegut amb la demolició, i ara està en tràmit una llicència per construir tres habitatges al seu lloc. El solar ja està buit, però en els darrers dies encara s’hi han vist vestigis de l’establiment. L’enrajolat verd del darrere de la barra o algunes de les frases que penjaven de la paret: «Si al mundo vino, y no toma vino, entonces para qué vino«.

El Taller La Roda, de serigrafia, fa quatre anys que funciona en un local del mateix carrer, i anaven a dinar sovint a la Carlos. Se n’han quedat algunes rajoles de record i van idear un homenatge amb una intervenció artística efímera a la tanca que envoltava la façana de l’edifici: sobre paper, van reproduir la mítica caixa enregistradora del local, un ocell –perquè en Carlos acostumava a xiular– i el nom de la bodega. «És una persona que es fa estimar», detalla Ferran Orta, de La Roda, que defineix la bodega com «un reducte de la manera d’entendre els negocis pregentrificació». Al costat de la bodega hi ha una fleca on Mireia López explica que no els ha sorprès la demolició de l’edifici. Creu que és millor així, si era irremeiable, per evitar que s’hi instal·lin ocupes, però admet que ha estat una pèrdua per al barri. «Pertanyia a la nostra vida diària», rememora.

L’edifici era del 1900 i ja gairebé des del primer moment hi va haver una fonda. Carlos Estrada explicava l’estiu passat que volia fer una pausa i que, quan va agafar-ne les regnes el 2014, ja sabia que la propietat volia vendre per fer pisos. Però els que el coneixien deien que potser no en teia tantes, de ganes de deixar-ho. L’opció que una treballadora continués tampoc ha fructificat.