El 10 de març farà 25 anys de la mort d’Ovidi Montllor. Cantant, poeta i rapsode, va desenvolupar també una notable carrera en el teatre i el cinema, amb papers destacats com el que va fer a Furtivos, de J. L. Borau (1975), o l’entranyable Guàrdia Civil d’Amanece que no es poco (1989). Però, per sobre de tot, Ovidi va ser una veu compromesa en la defensa de la llibertat i les classes oprimides, i un nom clau de la Nova Cançó catalana. Durant el franquisme els seus temes es van convertir en autèntics símbols contra la dictadura. Amb l’arribada de la democràcia, tanmateix, l’artista es va veure injustament marginat i sotmès a una "llei del silenci" que, en l’actualitat, alguns s’han proposat combatre.

"Quan tothom era perseguit, tots anaven a una. Però després se’l va menystenir", lamenta l’actriu Mònica Lucchetti. El seu pare, l’actor Alfred Lucchetti, va ser una de les primeres persones amb qui Ovidi es va relacionar quan va arribar a Barcelona, procedent del seu Alcoi natal, a finals dels anys seixanta. L’amistat entre ell i els Lucchetti va ser molt estreta i va durar fins a la mort del cantant, l’any 1995, a causa d’un càncer.

Mònica Lucchetti rememora ara alguns records i anècdotes personals a Va d’Ovidi, un espectacle dirigit per Lali Barenys i un dels pocs que commemoren els 25 anys de la seva mort. Hi reten homenatge a la personalitat del cantant, repassen la seva obra i reivindiquen el seu llegat a partir de nous textos. "Jo el recordo com una persona molt compromesa, treballadora i disciplinada, que treballava molt a fons el gest, la paraula, la pronunciació", explica Barenys. També en destaca que "era molt conseqüent amb si mateix i en la seva reivindicació de les persones desafavorides, i això el va fer tornar una persona incòmoda".

Barenys està convençuda que "no se’l va tractar com es mereixia, una rèmora que arriba fins al dia d’avui”. Una prova que ho demostra, afegeix la directora, és que la sala que porta el nom d’Ovidi Montllor, al Mercat de les Flors de Barcelona, no havia acollit mai cap espectacle relacionat amb l’artista fins que el 23 de febrer passat s’hi va estrenar Va d’Ovidi.

Reivindicat per la gent

Tot i l’oblit aparent, en els darrers anys s’han succeït alguns homenatges, tots ells promoguts per moviments socials. "Hi ha tota una generació que se l’ha fet seu, pel que deia i per com ho deia", explica David Fernàndez, membre d’Ovidi 25, un dels col·lectius que lluiten "contra la injustícia, l’amnèsia i la desmemòria" a la qual s’ha vist condemnat el cantant. El també exdiputat de la CUP destaca que ha estat la gent del carrer qui l’ha recuperat: "Ha tornat perquè d’aquí mai va marxar", rebla.

Els primers homenatges van arribar els anys 2003 i 2004, però no va ser fins al 2006, per iniciativa –entre altres– de Feliu Ventura, que es va fer un gran concert que va omplir el Palau de la Música. El 2015 es va crear el grup musical Ovidi 3, format per David Fernàndez, Borja Penalba i David Caño, que es convertiria l’any següent en Ovidi 4, amb la incorporació de Mireia Vives, i que enguany ha derivat en l’Ovidi 25, per commemorar l’efemèride. "Fem un repàs impossible de tot el que significa Ovidi, un homenatge a tots aquests homenatges quotidians que se li han fet, i reivindiquem el seu vessant social, l’Ovidi de la samarreta vermella", explica Fernàndez.

Ovidi Montllor, nascut a Alcoi el 1942, va arribar a Barcelona amb la idea de ser actor. Es diu que després d’un concert de Raimon i Quico Pi de la Serra es va animar a compondre el que seria el seu primer èxit: La samarreta. Des de llavors, començaria una carrera com a cantant i poeta, que compaginaria amb el cinema i el teatre, i que el vincularia al moviment de la Nova Cançó. De fet, per Borja Penalba, la seva figura és "fonamental" per entendre aquest moviment. Influït per la chanson française i Jacques Brel, va crear un estil personal, on va abocar l’experiència com a actor i on va combinar "acció, dicció i cançó".

La veu dels poetes

En el seu repertori, Montllor cantava les seves pròpies cançons i poemes musicats d’autors com Estellés, Salvat-Papasseit, Espriu, Pere Quart o Sagarra, que va interpretar acompanyat per la guitarra de Toti Soler. "Ovidi era un poeta. Només cal sentir com deia la poesia i llegir les seves lletres. Era un gran actor, capaç d’explicar la poesia quan la deia", manté Mònica Luc-chetti. Un bon exemple es troba al disc Coral romput (1980), on va musicar versos de Vicent Andrés Estellés, o a Ovidi a l’Olympia, enregistrament del recital que va fer el 1975 al famós teatre de París.

Entre les seves cançons més recordades hi ha La samarreta, La fera ferotge, Homenatge a Teresa, Les meues vacances, Perquè vull, L’escola de Ribera o La cançó del cansat. Moltes d’elles han estat adoptades pel moviment independentista, cosa que fa preguntar-se què n’hauria pensat el mateix Ovidi, que va ser militant del PSUC. "No sabem si hauria estat independentista. El que sí que sabem és que hauria reivindicat el feminisme i les polítiques d’esquerres. Si llegeixes les seves lletres, veus que era un obrer de la paraula: sempre va cantar a la classe obrera", reflexiona Lucchetti. "Òbviament, hauria estat a favor de posar les urnes, però ves a saber. Tampoc no podem especular", diu Penalba. En el mateix sentit, David Fernàndez es veu "incapaç" de dir si l’Ovidi era independentista: "Seria una temeritat. Però sí que sabem què va dir i què va fer, i que va tenir una visió desacomplexada dels Països Catalans", afegeix.