Per primera vegada des del 1978, el 2011 es van reunir al Congrés dels Diputats 38 diputats i diputades que no representaven partits dits “nacionals” –és a dir que pretenen representar el conjunt d’Espanya–, sinó que pertanyien a diversos territoris definits nacionalment o per problemàtiques regionals. Era la primera vegada que sumaven tants. Aquesta xifra va caure en les eleccions generals del 2015 i el 2016, en gran part perquè la irrupció de Podem i les diverses confluències –En Comú Podem, En Marea o A la Valenciana– van integrar aquesta realitat en un nou horitzó d’esperança plurinacional. Tanmateix, a les eleccions del 2018 i el 2019 aquesta realitat ha tornat amb tota la seva força, i ara, en un nou record, ja són 43 els diputats i diputades que representen realitats territorials. La mostra més clara d’aquest procés ha estat la irrupció de Teruel Existe, que sent un espai polític de base directament provincial ha guanyat les eleccions a Terol. En aquesta província d’Aragó no hi ha cap problemàtica de tipus nacional, però sí una crisi total i absoluta dels partits que diuen representar la nació espanyola. Crisi viscuda d’una forma completament traumàtica entre certes elits de Madrid que, a còpia de pensar que Madrid és Espanya, estan descobrint que en realitat Espanya no els agrada.

Les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, són un dels exemples més clars d’aquest nerviosisme. Aquestes es referien a l’aspiració lleonesa d’esdevenir una autonomia i separar-se de la de Castella i Lleó, trencant així la voluntat de l’antic ministre franquista Martín Villa, que va ser un dels grans ideòlegs de la creació d’aquesta comunitat autònoma. Segons Díaz Ayuso, aquesta aspiració de Lleó només es pot entendre perquè “durante años muchos políticos de este país se han dedicado a hacer el ‘paleto’, y se han dedicado a crear identidades donde no las había, se han dedicado a hablar de ser más leoneses, de ser más navarros, de ser más baleares, más catalanes… Han permitido que sus empresas se vayan arruinando, han ido subiendo indiscriminadamente los impuestos a sus empresarios, no han propuesto ninguna política creativa y han permitido que sus jóvenes y la iniciativa privada se fueran a otras comunidades como Madrid”. Unes declaracions on se sintetitza tota una visió.

Per ella, en la mesura que hi ha identitats que no són directament i únicament espanyoles, també hi ha hagut una política que no ha afavorit els interessos empresarials, provocant que aquestes empreses vagin a Madrid, on la identitat és indiscutiblement espanyola. Però el problema és que, malgrat el que pretengui la presidenta de la Comunitat de Madrid, Madrid no és Espanya, no és tampoc la seva síntesi i, de fet, cada cop Madrid és menys Espanya.

Representar l’Espanya real

El que sí que és cert és que certes elits de Madrid, fent passar els seus interessos pels d’Espanya, construint un sistema mediàtic profundament madrileny que pretén marcar l’agenda política de l’Estat i marcant les línies polítiques de gran part del sistema polític espanyol, han fet passar Madrid per Espanya i, precisament per això, a Espanya cada cop apareixen i apareixeran, mentre aquesta situació duri, més partits que reivindiquen nacions alternatives, regions oblidades o fins i tot províncies marginades històricament. Però, per paradoxal que pugui semblar, i contra tota la verborrea insultant de Díaz Ayuso, aquests partits representen molt més una part de l’Espanya real que no pas la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Per molt que s’expliqui que l’Estat de les autonomies és el més descentralitzat de tot el món, el cert és que la major part de la inversió pública segueix en mans de l’Estat central, que a més és la que no té cap càrrega en polítiques socials o educatives. Per molt que s’expliqui que vivim en un model territorial distribuït, tenim, per posar-ne tan sols un exemple, un sistema de tren d’alta velocitat articulat a partir d’una idea radial que pretén vertebrar Espanya –com volia Ortega y Gasset– a l’entorn de Madrid, fent que tots els fluxos humans i econòmics hagin de passar per allà. Per molt que s’expliqui que totes les comunitats autònomes són iguals, n’hi ha una, Madrid, que pot fer dumping fiscal a tota la resta, sabent que ha comptat amb la cobertura de l’Estat central.

L’Espanya buidada té moltes causes, però entre elles no són menors les decisions polítiques i la voluntat de certes elits per drenar de recursos el conjunt de territoris. Unes elits que, com més particulars són els seus interessos, més es presentaran de cara enfora com les úniques que defensen Espanya contra tots els regionalismes i nacionalismes possibles, quan en realitat no hi ha res més nacionalista i particularista que elles mateixes. I en tot això hi ha una cosa clara, malgrat tota la seva pretensió de sofisticació, d’espanyolisme constitucional i de cosmopolitisme d’anar per casa, no hi ha res més paleto que aquestes mateixes elits i, sense dubte, Díaz Ayuso n’és la seva més digna representant.